LIPDUB PER LA LLENGUA

NO VOTIS...

LIPDUB PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA (RÈCORD MUNDIAL DE PARTICIPACIÓ 5.771)

PAU CASALS A L'ONU. 24 d'Octubre del 1971

Al llarg de la seva vida Pau Casals va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat. El 1971, en reconeixement a la seva actitud, el secretari general de les Nacions Unides, U-Thant, li va lliurar la Medalla de la Pau. El discurs que Pau Casals va fer en agraïment a aquesta distinció i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU - 24 d’octubre de 1971

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."

(Versió catalana del llibre d’Enric Casals, PAU CASALS, dades biogràfiques inèdites, cartes íntimes i records viscuts. Editorial Pòrtic. Col·lecció Memòries. Barcelona, 1979.)
PauCasals.org

 
Aquest post el dedico a en Carlos, una persona molt espanyola i molt orgullosa de ser-ho, espero que també entengui que hi han persones com en Pau Casals o el que subscriu, que també som i estem, orgullosos de ser catalans... I'm a catalan...

BE FREE

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM!!!

Deu mil a Ginebra. 8 de maig.

EL 25 D'ABRIL TORNEM A DECIDIR

El proper 25 d'abril, Castelló d'Empúries farà DEMOCRÀCIA, vota!!!

Col·laborar en l'organització d'una consulta al teu poble, ocupa moltes hores que aquest blocaire destinava abans a escriure al seu humil bloc. És aquest el motiu de la manca d'entrades dels darrers mesos.

Visca la Terra!!! 

13-D AVUI HI POSAREM UN ALTRE GRANET DE SORRA.

MANIFEST DE SUPORT A LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
Trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d'autogovern, que han suposat un avenç, tot i que limitat, en el benestar de la societat catalana i en l'aprofundiment de les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps, constatem que, en un món globalitzat com l’actual, Catalunya es troba en una cruïlla històrica difícil i, a la vegada, decisiva.
El manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol.
Aquestes polítiques ambicioses que requerim no són factibles sense un nou marc polític i jurídic. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal que no podrà resoldre el nou finançament, fa del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries per fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de la globalització.
Per tot això cal que puguem exercir el dret de decidir sobre quin marc jurídic i polític convé a la Catalunya d’avui: Independència? Autonomia? Els catalans i les catalanes volem exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions, sorgides de la voluntat popular, pregonin i defensin. Més encara quan sabem que exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris i íntimament lligats a una més gran llibertat i capacitat del país per decidir les polítiques pròpies.
Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.
Els sotasignats, persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat catalana, del món professional, cultural, esportiu, agents socials i econòmics, manifestem el nostre compromís amb els valors cívics i democràtics. I voldríem que se'ns reconegués, als catalans i catalanes, com a integrants d'una nació compromesa amb aquests valors.
Per això donem suport a la Consulta sobre la Independència que se celebrarà el proper 13 de desembre en més de cent cinquanta localitats catalanes. Les quals, organitzades des de la societat civil, són una mostra de la vitalitat i empenta de la seva ciutadania.
Finalment, fem una crida a la ciutadania perquè participin i vetllin pel funcionament cívic i democràtic de la consulta.
Novembre del 2009.

Sensibilitat internacional a l'espanyola.

Aquests dies l'opinió publica està pendent de la salut de l'activista sahrauí Aminatu Haidar, ho té malament, principalment perquè no l'entenen... Tot i els intèrprets, no l'entenen.

Aminatu Haidar tornava de Nova York de recollir el premi Al Coratge Civil, en un vol que feia escala a les Canàries, abans d'arribar a El Aaiún. Quan va arribar al Marroc la van retornar cap a les Canàries i no la deixaven tornar fins que no demanés perdó a les autoritats marroquines. L'hi retiren el passaport i queda llavors com apàtrida a Tenerife. Comença llavors una vaga de fam que durarà disset dies. Les autoritats espanyoles l'hi ofereixen l'asil polític, asil polític? A algú que no deixen entrar al seu país? L'asil s'ha d'oferir quan la vida d'algú està en perill, però no perquè aquest algú hagi estat censurat.

Llavors, hom té la gran idea... l'hi oferirem la nacionalitat espanyola!!!

Molt bé nois, molt bé, la molt desagraïda, no només no ha volgut la nacionalitat, a més ha volgut marxar a la seva terra!!! Desagraïda!!!! Però si és mora, deuen haver pensat al ministeri d'exteriors, i tots els moros volen ser espanyols!!! Doncs no, no tots els moros volen ser espanyols, ni marroquins, de fet els sahrauís volen ser només, sahrauís. Casualment els pares i els avis de n'Aminatou eran espanyols.

Aquest govern nostre del talant i el bon rotllo ja ha fet cagades semblants en altres situacions. Llegía fa pocs dies una entrevista amb l'enviat del Tibet a la Unió Europea. A l'entrevista aquest representant es queixava perquè les autoritats espanyoles no l'havien volgut rebre, i deia que mai l'hi havia passat això en cap govern de torn de la UE.

Tampoc el govern del talant i el bon rotllo, reconeix Kosovo, quan si que ho fan la majoria dels estats membres de la UE i els EUA. Tranquils, home tranquils, no cal que reconeixeu o deixeu de reconèixer Kosovo (vilipendiada i martiritzada per Sèrbia), només cal que quan Catalunya sigui independent, no ens bombardegeu, això seria summament gratificant.

Les darreres notícies són que n'Aminatou se'n torna a L'Aaiún acompanyada del cosí de Zumosol, o sigui, amb el cap de gabinet del ministeri dels marrons abans conegut com ministeri d'exteriors.

Edito: Encara segueix Aminatou a l'aeroport de Tenerife, van intentar colar un vol fins L'Aaiún, però a ultima hora les autoritats marroquines han denegat el permís d'aterratge.

"POSTEJAR" O NO "POSTEJAR"

Dear Albert;

Estic ara mateix veient una horrorosa peli aconseguida mitjançant els favors de cert ruc que gràcies a tenir quelcom dit ports i que aquests miraculosament estan oberts, afavoreix a un servidor (amb els servidors), de fantàstics continguts multimèdia. Aquests continguts, són de gratis, però això no vol dir que siguin bons, ni molt menys, tret d'alguns documentals m'està costant trobar quelcom passable.

La d'avui es diu Dog Soldiers, com el seu propi nom indica, es una merda fatxenda, de forces especials a Escòcia, que lluiten contra licantrops, si si, licantrops, homes llop... horrible com entendràs.

Posar la pausa, omplir-me (molt) la copa, i tornar a "postejar" ha sigut un. Feia molt que no escrivia, avui hi tornaré, de fons licantrops contra cossos especials de l'exercit britànic. No cal que et digui qui vull que guanyi...

Infidelment teu.

Hank Muddy.

D'acord no sóc en Hank, però en Hank mola. I a na Marta també l'hi mola.

De com he anat d'una cutre-peli de licantrops a la millor de les sèries del segle XXI, Californication, m'ho reservo.

350 ANYS DE RESISTÈNCIA

El proper dissabte 7 de novembre a les 4 de la tarda tothom cap a la plaça Catalunya de Perpinyà.

El programa:

Manifestació 350 anys

10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
13h Dinar
14h Animacions infantils
16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
18h Parlaments al Castellet
20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
21h Concerts (Casa Musical)

Concerts:
AL TALL

RAPH DUMAS & THE PRIMAVERAS

ALLIOLI CLASH (Pirat's Sound SIstema + Mauresca Fracas Dub)

Més informació a 350anys.cat

M'agrada EMPURIABRAVA! 5

ABANS I DESPRÉS DEL 13-S

No em puc estar de pujar aquest escrit publicat a l'Avui, d'algú com l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Móra, un exemple de polític valent i fidel als seus ideals. Hi han dates que passen a la memòria com a petites fites que ens acosten a la nostre necessitat independentista. La Diada del 77, el 7 de març del 2009 a Brussel·les, etc. i, de ben segur el 13 de setembre del 2009, també passara com una de les diades que ens apropà a la independència de Catalunya, contra tots els poders espanyols es va poder fer una consulta, que si bé no tenia cap rellevància legal, si estava carregada de simbolisme per tal com va respondre la societat espanyola, i els símbols són molt importants. El millor de tot això és que ara i amb data de 13 de desembre s'estan plantejant moltes consultes similars, faltaran però les més grosses: Barcelona i rodalies...

El text original el podeu llegir a aquest enllaç.

Imbuït de l'èxit de la consulta sobiranista que Arenys de Munt va fer el 13 de setembre, l'alcalde explica per què volia, vol i voldrà la independència.

Abans i després del 13-S

Carles Móra Tuxans / Alcalde d'Arenys de Munt / (per Arenys de Munt 2000 - EPM)

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".
El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.
El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?
Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.
Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!
Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.
Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?
Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.
Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.
La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.
Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dilluns, 21 de setembre del 2009

CLASSE MAGISTRAL DE PERIODISME SAGAÇ.

Avui hem pogut assistir a una classe magistral de periodisme al telenotícies de TVE1 del migdia .
Explicaven la lamentable notícia de la troballa del cadàver trossejat i dins d'una maleta d'una dona pel moment sense identificar.
La sagaç periodista entrevista a una veïna que ha vist el cadàver: "He vist el cap amb la cara blava, molt botida, amb talls al coll, molt i molt demacrada".
La exemplar entrevistadora volia saber si havien signes de cops a la cara i l'hi venta una intel·ligent pregunta a la entrevistada: Hi havien senyals de violència?
Felicitats.

INTERNET EXPLORER 8, CATALÀ DE CATALUNYA

Microsoft no és que m'agradi gaire, però, a vegades es lluïxen amb detalls com aquest... Per la contra, si vols descarregar el Firefox, no el baixaràs en català, el baixaràs en català/valencià...

M'agrada EMPURIABRAVA! 4

VALENCIÀ vs. CATALÀ. Digues-me negatiu, però, això ja està perpetrat...

Revisant correspondència electrònica antiga, trobo uns correus que vaig creuar amb els responsables de la web del ministeri espanyol de presidència. Crec que és prou colpidor de lo fatxes políticament correctes que són els socialistes espanyols i torracollons que pot arribar a ser un servidor.
Serveixi també per si, com deia l'Albert, una nit trobo al meu carrer, un cotxe que m’espera sense llums i amb el motor en marxa...
Una nit del mes de desembre del 2004 vaig entrar a les planes del ministeri d’hisenda espanyol, no me’n recordo per què fer. Quan vull triar l’idioma, quedo perplex quan a més del gallec, de l'èuscar i del català, també es pot consultar en “valencià”, no puc evitar de fer un cop d’ull, més perplexitat encara, no s’han molestat ni en ficar cap variant dialectal del valencià, de fet l’enllaç porta a la mateixa plana que la versió catalana, dos enllaços de dos llengües diferents que porten a la mateixa traducció.
Interessant.

No puc estar-me d'enviar un correu demanant perquè no esta la web també en mallorquí o en altres llengües espanyoles com l’aranès o el bable, i també en varietats dialectals del castellà com l’andalús, que si tenen un sistema operatiu güindous també podrien tenir el preciós enllaç a hisenda...
El correu també l’envio a ERC de l’Alt Empordà, de seguida es posa en contacte amb mi en Francesc Canet, m’explica que els diputats d’ERC estan treballant el tema al congrés dels diputats.

Dos mesos més tard no hi ha resposta per part dels responsables de la web i els hi torno a escriure aquest cop a la plana de "presidéncia" a veure que passa. Al dia següent em contesten diguen-me que ho re-envien als responsables de la plana d’hisenda (els que no contesten), els hi dic que hisenda depèn d'ells i llavors haurien de ser vàlids per donar una resposta.

Vuit mesos després!!! Si, si, vuit mesos, em contesten diguen que ells consideren oficials les llengües que són oficials segons els estatuts d’autonomia de cada comunitat, així el País Valencià, ui, perdó, que ara és la Comunitat Valenciana, disposa d’un flamant idioma nou i totalment diferent del català, tant, que cal un enllaç apart!!! Tenen la barra de, pedagògicament, explicar-me també que l’aranès i el bable no son idiomes reconeguts als seus corresponents estatuts, i llavors tenien raó, ara no.

Tot i així van canviar les banderetes de les comunitats, per un flamant Benvinguts i així creien que acabarien amb el problema... Sorprèn la plana d’hisenda que tot i haver canviat les banderes pels benvinguts hi han deixat dos enllaços de benvinguts, i si passes el cursor per sobre en un diu valencià... S’ha de dir que com a mínim ara s’han preocupat de fer la traducció a la varietat dialectal valenciana; a serveis, n’han posat servicis, increïble que es gastin els calés en això...

Per aquest temps s’havia aprovat el nostre malaurat Estatut, que diu que l’aranès es llengua oficial a Catalunya, com el valencià al País Valencià... Només que els experts reconeixen l’aranès com una llengua (atenció, l’Estatut diu “llengua occitana” que a Aran es diu aranès) i el valencià com un dialecte. Resulta que en aranès, benvingut es diu ”benvengut”, després d’assegurar-me que a les planes mencionades no apareix l’enllaç a l’aranès, els hi vaig tornar a escriure per saber perquè no respectaven la doctrina que ells mateixos havien creat i mai més en varen contestar... Això passava pels vols de novembre del 2006.

El fet de que no contestin evidentment és perquè no tenen una resposta vàlida que oferir, varen posar la bandera valenciana seguint la norma espanyola de dividir tot el que pugui sonar a Països Catalans amb sodomitzants arguments legals, però, quan es tracta d’aplicar la llei com en el cas de l’aranès, s’ho passen pel forro.
El cert és que si sumem la població de Catalunya, del País Valencià, de les Illes, del sud de França i Andorra, érem uns catorze milions de possibles catalanoparlants, cap a un 30% de la població espanyola, però, si treus els valencians, tens cinc milions menys, llavors ara soms vuit milions i mig de possibles catalanoparlants i cinc de la variant valenciana.
A partir d’ara intèrprets valencià-català com al Polònia...

ESTRES BLOCAIRE

Durant uns dies això no s'actualitza perquè aquest humil blocaire està estressat i amb prou feines pot obrir el portàtil per assumptes no laborals. I a sobre avui té ressaca...

M'agrada EMPURIABRAVA! 3

La torre del club nàutic.

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS (Censura a l'Avui).

Publica avui al seu bloc, el company Fèlix, un article d'en Victor Alexandre, que, tot i tenir data de publicació a l'Avui, el director en funcions, Toni Cruanyes ha decidit censurar.
D'acord o no, (personalment subscric la totalitat de l'article) la censura és lamentable, tot i que segons l'e-notícies, els responsables de l'Avui diuen que no l'hi van demanar cap article, en Víctor Alexandre assegura que té un correu electrònic del cap d'opinió confirmant el dia de publicació.

Esquerra, partit conservador

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat