diumenge, 13 de desembre del 2009

13-D AVUI HI POSAREM UN ALTRE GRANET DE SORRA.


MANIFEST DE SUPORT A LA CONSULTA SOBRE LA INDEPENDÈNCIA
Trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d'autogovern, que han suposat un avenç, tot i que limitat, en el benestar de la societat catalana i en l'aprofundiment de les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps, constatem que, en un món globalitzat com l’actual, Catalunya es troba en una cruïlla històrica difícil i, a la vegada, decisiva.
El manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol.
Aquestes polítiques ambicioses que requerim no són factibles sense un nou marc polític i jurídic. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal que no podrà resoldre el nou finançament, fa del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries per fer front, amb garanties d’èxit, als reptes de la globalització.
Per tot això cal que puguem exercir el dret de decidir sobre quin marc jurídic i polític convé a la Catalunya d’avui: Independència? Autonomia? Els catalans i les catalanes volem exercir un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions, sorgides de la voluntat popular, pregonin i defensin. Més encara quan sabem que exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris i íntimament lligats a una més gran llibertat i capacitat del país per decidir les polítiques pròpies.
Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.
Els sotasignats, persones procedents de diversos àmbits i sectors de la societat catalana, del món professional, cultural, esportiu, agents socials i econòmics, manifestem el nostre compromís amb els valors cívics i democràtics. I voldríem que se'ns reconegués, als catalans i catalanes, com a integrants d'una nació compromesa amb aquests valors.
Per això donem suport a la Consulta sobre la Independència que se celebrarà el proper 13 de desembre en més de cent cinquanta localitats catalanes. Les quals, organitzades des de la societat civil, són una mostra de la vitalitat i empenta de la seva ciutadania.
Finalment, fem una crida a la ciutadania perquè participin i vetllin pel funcionament cívic i democràtic de la consulta.
Novembre del 2009.

diumenge, 6 de desembre del 2009

Sensibilitat internacional a l'espanyola.


Aquests dies l'opinió publica està pendent de la salut de l'activista sahrauí Aminatu Haidar, ho té malament, principalment perquè no l'entenen... Tot i els intèrprets, no l'entenen.

Aminatu Haidar tornava de Nova York de recollir el premi Al Coratge Civil, en un vol que feia escala a les Canàries, abans d'arribar a El Aaiún. Quan va arribar al Marroc la van retornar cap a les Canàries i no la deixaven tornar fins que no demanés perdó a les autoritats marroquines. L'hi retiren el passaport i queda llavors com apàtrida a Tenerife. Comença llavors una vaga de fam que durarà disset dies. Les autoritats espanyoles l'hi ofereixen l'asil polític, asil polític? A algú que no deixen entrar al seu país? L'asil s'ha d'oferir quan la vida d'algú està en perill, però no perquè aquest algú hagi estat censurat.


Llavors, hom té la gran idea... l'hi oferirem la nacionalitat espanyola!!!


Molt bé nois, molt bé, la molt desagraïda, no només no ha volgut la nacionalitat, a més ha volgut marxar a la seva terra!!! Desagraïda!!!! Però si és mora, deuen haver pensat al ministeri d'exteriors, i tots els moros volen ser espanyols!!! Doncs no, no tots els moros volen ser espanyols, ni marroquins, de fet els sahrauís volen ser només, sahrauís. Casualment els pares i els avis de n'Aminatou eran espanyols.


Aquest govern nostre del talant i el bon rotllo ja ha fet cagades semblants en altres situacions. Llegía fa pocs dies una entrevista amb l'enviat del Tibet a la Unió Europea. A l'entrevista aquest representant es queixava perquè les autoritats espanyoles no l'havien volgut rebre, i deia que mai l'hi havia passat això en cap govern de torn de la UE.


Tampoc el govern del talant i el bon rotllo, reconeix Kosovo, quan si que ho fan la majoria dels estats membres de la UE i els EUA. Tranquils, home tranquils, no cal que reconeixeu o deixeu de reconèixer Kosovo (vilipendiada i martiritzada per Sèrbia), només cal que quan Catalunya sigui independent, no ens bombardegeu, això seria summament gratificant.


Les darreres notícies són que n'Aminatou se'n torna a L'Aaiún acompanyada del cosí de Zumosol, o sigui, amb el cap de gabinet del ministeri dels marrons abans conegut com ministeri d'exteriors.

Edito: Encara segueix Aminatou a l'aeroport de Tenerife, van intentar colar un vol fins L'Aaiún, però a ultima hora les autoritats marroquines han denegat el permís d'aterratge.



"POSTEJAR" O NO "POSTEJAR"

Estic ara mateix veient una horrorosa peli aconseguida mitjançant els favors de cert ruc que gràcies a tenir quelcom dit ports i que aquests miraculosament estan oberts, afavoreix a un servidor (amb els servidors), de fantàstics continguts multimèdia. Aquests continguts, són de gratis, però això no vol dir que siguin bons, ni molt menys, tret d'alguns documentals m'està costant trobar quelcom passable.
La d'avui es diu Dog Soldiers, com el seu propi nom indica, es una merda fatxenda, de forces especials a Escòcia, que lluiten contra licantrops, si si, licantrops, homes llop... horrible com entendràs.
Posar la pausa, omplir-me (molt) la copa, i tornar a "postejar" ha sigut un. Feia molt que no escrivia, avui hi tornaré, de fons licantrops contra cossos especials de l'exercit britànic. No cal que et digui qui vull que guanyi...
Infidelment teu.
Hank Muddy.
D'acord no sóc en Hank, però en Hank mola. I a na Marta també l'hi mola.
De com he anat d'una cutre-peli de licantrops a la millor de les sèries del segle XXI, Californication, m'ho reservo.

dijous, 15 d’octubre del 2009

350 ANYS DE RESISTÈNCIA

El proper dissabte 7 de novembre a les 4 de la tarda tothom cap a la plaça Catalunya de Perpinyà.
El programa:

Manifestació 350 anys

10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
13h Dinar
14h Animacions infantils
16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
18h Parlaments al Castellet
20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
21h Concerts (Casa Musical)
Concerts:
AL TALL
ALLIOLI CLASH (Pirat's Sound SIstema + Mauresca Fracas Dub)
Més informació a 350anys.cat

dimecres, 14 d’octubre del 2009

divendres, 25 de setembre del 2009

ABANS I DESPRÉS DEL 13-S


No em puc estar de pujar aquest escrit publicat a l'Avui, d'algú com l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Móra, un exemple de polític valent i fidel als seus ideals. Hi han dates que passen a la memòria com a petites fites que ens acosten a la nostre necessitat independentista. La Diada del 77, el 7 de març del 2009 a Brussel·les, etc. i, de ben segur el 13 de setembre del 2009, també passara com una de les diades que ens apropà a la independència de Catalunya, contra tots els poders espanyols es va poder fer una consulta, que si bé no tenia cap rellevància legal, si estava carregada de simbolisme per tal com va respondre la societat espanyola, i els símbols són molt importants. El millor de tot això és que ara i amb data de 13 de desembre s'estan plantejant moltes consultes similars, faltaran però les més grosses: Barcelona i rodalies...

El text original el podeu llegir a aquest enllaç.


Imbuït de l'èxit de la consulta sobiranista que Arenys de Munt va fer el 13 de setembre, l'alcalde explica per què volia, vol i voldrà la independència.


Abans i després del 13-S

Carles Móra Tuxans / Alcalde d'Arenys de Munt / (per Arenys de Munt 2000 - EPM)

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".
El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.
El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?
Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.
Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!
Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.
Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?
Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.
Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.
La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.
Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dilluns, 21 de setembre del 2009

dimarts, 22 de setembre del 2009

CLASSE MAGISTRAL DE PERIODISME SAGAÇ.


Avui hem pogut assistir a una classe magistral de periodisme al telenotícies de TVE1 del migdia .
Explicaven la lamentable notícia de la troballa del cadàver trossejat i dins d'una maleta d'una dona pel moment sense identificar.
La sagaç periodista entrevista a una veïna que ha vist el cadàver: "He vist el cap amb la cara blava, molt botida, amb talls al coll, molt i molt demacrada".
La exemplar entrevistadora volia saber si havien signes de cops a la cara i l'hi venta una intel·ligent pregunta a la entrevistada: Hi havien senyals de violència?
Felicitats.

divendres, 11 de setembre del 2009

INTERNET EXPLORER 8, CATALÀ DE CATALUNYA

Microsoft no és que m'agradi gaire, però, a vegades es lluïxen amb detalls com aquest... Per la contra, si vols descarregar el Firefox, no el baixaràs en català, el baixaràs en català/valencià...

dimecres, 2 de setembre del 2009

dilluns, 27 de juliol del 2009

VALENCIÀ vs. CATALÀ. Digues-me negatiu, però, això ja està perpetrat...


Revisant correspondència electrònica antiga, trobo uns correus que vaig creuar amb els responsables de la web del ministeri espanyol de presidència. Crec que és prou colpidor de lo fatxes políticament correctes que són els socialistes espanyols i torracollons que pot arribar a ser un servidor.
Serveixi també per si, com deia l'Albert, una nit trobo al meu carrer, un cotxe que m’espera sense llums i amb el motor en marxa...
Una nit del mes de desembre del 2004 vaig entrar a les planes del ministeri d’hisenda espanyol, no me’n recordo per què fer. Quan vull triar l’idioma, quedo perplex quan a més del gallec, de l'èuscar i del català, també es pot consultar en “valencià”, no puc evitar de fer un cop d’ull, més perplexitat encara, no s’han molestat ni en ficar cap variant dialectal del valencià, de fet l’enllaç porta a la mateixa plana que la versió catalana, dos enllaços de dos llengües diferents que porten a la mateixa traducció.
Interessant.

No puc estar-me d'enviar un correu demanant perquè no esta la web també en mallorquí o en altres llengües espanyoles com l’aranès o el bable, i també en varietats dialectals del castellà com l’andalús, que si tenen un sistema operatiu güindous també podrien tenir el preciós enllaç a hisenda...
El correu també l’envio a ERC de l’Alt Empordà, de seguida es posa en contacte amb mi en Francesc Canet, m’explica que els diputats d’ERC estan treballant el tema al congrés dels diputats.

Dos mesos més tard no hi ha resposta per part dels responsables de la web i els hi torno a escriure aquest cop a la plana de "presidéncia" a veure que passa. Al dia següent em contesten diguen-me que ho re-envien als responsables de la plana d’hisenda (els que no contesten), els hi dic que hisenda depèn d'ells i llavors haurien de ser vàlids per donar una resposta.

Vuit mesos després!!! Si, si, vuit mesos, em contesten diguen que ells consideren oficials les llengües que són oficials segons els estatuts d’autonomia de cada comunitat, així el País Valencià, ui, perdó, que ara és la Comunitat Valenciana, disposa d’un flamant idioma nou i totalment diferent del català, tant, que cal un enllaç apart!!! Tenen la barra de, pedagògicament, explicar-me també que l’aranès i el bable no son idiomes reconeguts als seus corresponents estatuts, i llavors tenien raó, ara no.

Tot i així van canviar les banderetes de les comunitats, per un flamant Benvinguts i així creien que acabarien amb el problema... Sorprèn la plana d’hisenda que tot i haver canviat les banderes pels benvinguts hi han deixat dos enllaços de benvinguts, i si passes el cursor per sobre en un diu valencià... S’ha de dir que com a mínim ara s’han preocupat de fer la traducció a la varietat dialectal valenciana; a serveis, n’han posat servicis, increïble que es gastin els calés en això...

Per aquest temps s’havia aprovat el nostre malaurat Estatut, que diu que l’aranès es llengua oficial a Catalunya, com el valencià al País Valencià... Només que els experts reconeixen l’aranès com una llengua (atenció, l’Estatut diu “llengua occitana” que a Aran es diu aranès) i el valencià com un dialecte. Resulta que en aranès, benvingut es diu ”benvengut”, després d’assegurar-me que a les planes mencionades no apareix l’enllaç a l’aranès, els hi vaig tornar a escriure per saber perquè no respectaven la doctrina que ells mateixos havien creat i mai més en varen contestar... Això passava pels vols de novembre del 2006.

El fet de que no contestin evidentment és perquè no tenen una resposta vàlida que oferir, varen posar la bandera valenciana seguint la norma espanyola de dividir tot el que pugui sonar a Països Catalans amb sodomitzants arguments legals, però, quan es tracta d’aplicar la llei com en el cas de l’aranès, s’ho passen pel forro.
El cert és que si sumem la població de Catalunya, del País Valencià, de les Illes, del sud de França i Andorra, érem uns catorze milions de possibles catalanoparlants, cap a un 30% de la població espanyola, però, si treus els valencians, tens cinc milions menys, llavors ara soms vuit milions i mig de possibles catalanoparlants i cinc de la variant valenciana.
A partir d’ara intèrprets valencià-català com al Polònia...



dissabte, 11 de juliol del 2009

ESTRES BLOCAIRE


Durant uns dies això no s'actualitza perquè aquest humil blocaire està estressat i amb prou feines pot obrir el portàtil per assumptes no laborals. I a sobre avui té ressaca...

dilluns, 15 de juny del 2009

M'agrada EMPURIABRAVA! 3

La torre del club nàutic.

dimarts, 2 de juny del 2009

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS (Censura a l'Avui).


Publica avui al seu bloc, el company Fèlix, un article d'en Victor Alexandre, que, tot i tenir data de publicació a l'Avui, el director en funcions, Toni Cruanyes ha decidit censurar.
D'acord o no, (personalment subscric la totalitat de l'article) la censura és lamentable, tot i que segons l'e-notícies, els responsables de l'Avui diuen que no l'hi van demanar cap article, en Víctor Alexandre assegura que té un correu electrònic del cap d'opinió confirmant el dia de publicació.




[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre

dijous, 28 de maig del 2009

ESTAT DE LA ILP (Rebut de 10Mil.cat i Catalunya Estat Lliure)


Benvolgut/da,
Després de la presentació de la ILP al Parlament de Catalunya, s'ha iniciat un procés per a comprovar la validesa formal de la Iniciativa Legislativa Popular, que en el nostre cas no és tasca fàcil per part de la Mesa del Parlament, a l'haver presentat una Comissió Promotora de més de 10.000 membres.
El dia 21 de Maig, la Mesa es va reunir per tal d'acordar donar-nos trasllat d'una sèrie d'incidències detectades en la llista de la Comissió Promotora, per tal de ser subsanades en un període de 15 dies, sense que això signifiqui que s’invalida la ILP, com diu la pròpia acta.
A continuació us resumim les incidències posades de manifest per la Mesa:
1) Incidències Polítiques.
En aquest tema, hi ha una qüestió de principis. La Mesa considera que els ciutadans i ciutadanes del País Valencià les Illes Balears i Catalunya Nord han de ser expulsats de la Comissió Promotora. Evidentment, no podem acceptar que s’expulsin compatriotes de fora del Principat. Lluitarem perquè siguin admesos, i en tot cas, si els volen expulsar que sigui la Mesa qui els exclogui, si considera que no són catalans, i n’expliqui els motius.
2) Incidències Reals.
Aproximadament 40 persones no han informat correctament els seu nom. (O bé falta el nom o bé falta un cognom). I algunes més tenen errors al DNI. En els propers dies, enviarem un email a aquestes persones per tal que ens facilitin les dades correctes.
3) Intent de desprestigi.
Degut a la baixa quantitat d'incidències detectades entre més de 10.000 signants, la Mesa vol escapolir-se de la seva responsabilitat i intenta desprestigiar la Comissió Promotora i la mateixa ILP, menystenint i infravalorant la quantitat històrica de promotors que han signat la ILP.
- Hi ha 3 persones que han posat un nom fals. Al repassar la llista de la Comissió Promotora d’Internet, se'ns van colar 3 noms falsos que han donat lloc a algunes crítiques. 3 de 10.000 és tot el que han pogut trobar. Lògicament els traurem.
- 8.700 persones, segons la Mesa del Parlament, han de signar manuscritament la llista de la comissió promotora.Aquest és el punt més important. La Mesa del Parlament, en una interpretació errònia de la llei, ens demana la signatura dels 8.700 promotors que heu signat per la web. Segons la llei, la ILP ha d'anar acompanyada de la relació dels membres de la comissió promotora amb les seves dades personals. Per tant, nosaltres vàrem lliurar la relació de membres donant el nom i el DNI. Demanarem a la Mesa del Parlament reconsidrei la seva postura en aquest punt.
Els membres de la Mesa del Parlament són molt conscients que darrera d'aquesta ILP hi ha més de 10.000 promotors.
De la llista presentada, només 100 podrien tenir algun error. A la resta no hi han detectat cap problema en les dades facilitades. Per tant, ens hem de felicitar per la bona feina feta, pel compromís de tots vosaltres en posar correctament les dades, i per l'èxit aconseguit al presentar una Comissió Promotora tant extensa. A més a més els membres de la Mesa han rebut més de 7.500 emails vostres demanant-los l’admissió a tràmit. Per tant, felicitats a tothom per la vostra implicació.
Hem encertat el projecte, estan molt nerviosos perquè legalment tindran molts problemes en el cas de no admetre a tràmit la ILP, i és per això que intenten minimitzar l'èxit inicial aconseguit.
El més important, però, és que tard o d'hora la Mesa haurà de decidir si permet o no permet que es debati al Parlament la convocatòria d'un Referèndum d'Autodeterminació. Poden minimitzar la força que tenim, poden desprestigiar la iniciativa, però no poden defugir de la seva responsabilitat política.




Cada dia un pas més.

FINAL DE LA CHAMPIONS, MÉS MOTIUS PER LA INDEPENDÈNCIA


Si ahir Catalunya hagués estat independent, no hauríem hagut de suportar la nefasta retransmissió que ens vàrem haver de tragar per part dels inefables d'Antena3 i haver d'escoltar els putos anuncis de "Los Hombres Del Paco" o de "La Chica de Ayer". Però el que de ben segur no hauríem suportat es haver de veure en una pantalla minúscula el lliurament de copa i medalles alternant-se amb anuncis que ocupaven tota la pantalla.
Lamentable.
Potser TV3 hauria d'haver piratejat l'emissió, per l'interés general de Catalunya, quan es va veure el que s'estava perpetrant i emetre sense anuncis les celebracions blau granes, després ja ho trobaríem.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

diumenge, 17 de maig del 2009

GOOGLE PAÏSOS CATALANS

Curiosa iniciativa, algú (no he aconseguit esbrinar qui), ha creat un mirall del cercador Google, per poder fer un Google Països Catalans.
Quan parlem de Google com cercador, parlem d'Internet, de webs, d'escrits, en definitiva de paraules, que és el que forma una llengua. No hauríem d'entendre l'abast d'un cercador amb fronteres polítiques, més aviat les possibles fronteres haurien de ser idiomàtiques. Google abans era més innocent i estava més per l'idioma que per les fronteres, però, és una empresa, i les empreses reben pressions de tota mena i ells no s'han escapat.
Hi va haver un temps que existia un domini anomenat http://google.ppcc.cat/le.ppcc.cat/, era una web privada sense anim de lucre, Google va acabar amb ella amb un burofax de quatre planes, com explica RacoCatalà. Això és una practica habitual, fer servir la portada de Google, però, sembla ser que no ho pots fer servir com Països Catalans, ja estem acostumats. Poc que passa pas res.

Diuen els més vells que va existir fa temps un Google Catalunya, però, no m'ho acabo de creure, tot i que tinc clar que algun dia ho arribarem a tenir. Actualment hi ha un Google en català, i un Google.cat, però, no us emocioneu, no han afavorit ni molt menys la versió catalana, també hi ha un Google espanyol a més del Espanya.






Just no?

Doncs no.

El .es funciona perfectament, en canvi el .cat té errors. És el que hi ha.
Si intentes pitjar l'enllaç de Entra (típic del Google, a dalt a la dreta, per a accedir amb un compte Gmail) a la plana de Google.cat, et surt un missatge d'error, hi has de pitjar un altre cop a Entra-hi. Això no passa a Google.es. Serà per culpa dels nostres menystinguts pronoms febles?

Passa pas res...

Respecte a fer servir el Google.cat o la versió .es en català, hi ha un gran problema que els usuaris ja fa temps que hem detectat i que descriu perfectament el blocaire Francesc Sánchez al seu article Google: Una amenaça pel català. De vegades fan que sigui més pràctic cercar en castellà que en català, no anem bé.

Certament Google és el meu cercador de referència, perquè funciona molt bé, però...

Cal que Google es posi les piles, com deia al principi, un cercador és un cercador de mots, d'escrits, no pas de fronteres i menys encara si aquestes ho son administratives.

Fins la independència no tindrem un cercador en condicions?

D'acord.

Ja ho aconseguirem... Algun dia.




dijous, 14 de maig del 2009

dilluns, 11 de maig del 2009

STEP BY STEP I CK GROUP ARRASEN AL CAMPIONAT D'ESPANYA DE HIP HOP CORNELLÀ 2009.

Els ballarins rosincs del GimRos han tornat a triomfar a sobre l'escenari. Llàstima dels més petits de Zona8 que avui no han pogut pujar al podi a la categoria de junior en que participaven, han quedat vuitens.

La primera alegria de la nit ha vingut amb Step By Step, que després d'una exhibició de ball quasi perfecte, han aconseguit situar-se en primer lloc de la categoria Absoluta.



Després ha tocat el torn a CK Group que a la categoria Professional han aconseguit tornar a ser els primers classificats per segon any consecutiu.

Això només es pot aconseguir amb talent i molta feina.


El campionat d'enguany ha tornat a ser un èxit tant de participació com d'organització. La participació de més de cent grups ja assegurava l'èxit en termes de quantitat. Amb aquesta gran assistència hem pogut assistir a exhibicions de bon hip hop. Actuacions magistrals com la de Salah que ha aconseguit fer embogir tot el parc esportiu de Cornellà al ritme de Din Da Da. També hi havia algun famoset de Fama que feien que les més petites xisclessin com una mala cosa.
L'organització de la Irene, com sempre, impecable. Els grups amb els que té relació, (La Vieja Escuela, etc...) no han participat, així s'evita el lamentable espectacle que vàrem presenciar a Sitges. Només dos temes no m'han agradat de l'organització, un, el servei de bar, que aquest any ha quedat reduït, dels dos taulells d'altres edicions a un aquest any, atès només per dues noies. Al bar les cues han sigut de vint minuts i a sobre quan encara quedava tota la categoria professional per actuar ja no els hi quedaven entrepans i el pitjor de tot: No hi havia cervesa!!!
L' altra cosa que segueix sense agradar-me gens és el tema de la llengua i és que és pràcticament impossible trobar res en català a l'organització, llavors es don l'estrany cas que sents al public i als participants, parlant en català, i l'organització en canvi seguix apostant només pel castellà com a única llengua del campionat. Malament!!!
P.D.: Respecte a la polèmica sobre el campionat de Sitges, dir que el grup De Vertigo que, tot i clavar-ho a Cornellà no han aconseguit estar entre els tres primers de la categoria professional a la que competien, demostrant que amb un jurat imparcial i objectiu no ho tenen tan fàcil.

dimecres, 6 de maig del 2009

MOLT BON PAPER DELS GRUPS ROSINCS AL CAMPIONAT DE HIP HOP SITGES'09 (Crònica d'un "tongo" anunciat).

Step By Step

El passat cap de setmana es perpetrava a Sitges el campionat de Hip Hop organitzat pel club New S-Tudio de Sant Adrià del Besòs (o agregats que pel cas és el mateix).
Els grups del GimRos de Roses van quedar molt ben classificats, així els ballarins de Zona 8 van quedar tercers, el premiat CK Group també en tercer lloc en aquest cas de la categoria absoluta i els mitjans (d'edat) Step By Step van acabar classificats en un molt honrós cinquè lloc de la categoria absoluta.
Nosaltres vàrem arribar tard, com sempre, tot i així vam pagar els quinze euros d'entrada, com les més de mil persones que ens vàrem congregar a l'auditori de l'hotel Melià de Sitges.
Eduardo, el presentador de la competició amb la seva agudíssima veu, juntament amb l'organitzador del concurs, ens van estar matxacant moltes vegades explicant-nos que el jurat l'havien triat pensant que fos el més neutral possible, no cal, ja ho suposem (digues-me innocent) i que no tenien cap relació amb ells.

El primer premi i viatge a Las Vegas d'absoluta i de junior s'ho va endur els grups organitzadors (d'acord, potser aquests grups no ho organitzaven, però, si, els agregats en forma de familiars) De Vértigo i SuperNenas.

Al mateix moment del lliurament dels premis ja es sentien els primers crits de "tongo, tongo" entre el public.I aquí va arribar el caos, per molt que els organitzadors i el jurat volien donar lliçons de civisme esbroncant als pares i mares, no se n'adonaven que qui estava muntant el sidral eren els propis ballarins, farts de la farsa que allà havien presenciat.
Després al vestíbul de l'auditori els ballarins a l'uníson cridaven consignes del tipus... "manos arriba esto es un atraco" o "el año que viene no volvemos"...

Després la gresca es va traslladar dins l'auditori...


EL TONGO:

De vegades per arreglar un resultat no cal manar als jutges exactament que han de votar, també es pot fer d'altres formes, orientant, aconsellant, atabalant...
Moltes vegades ens van dir durant el campionat, que, per evitar susceptibilitats ,s'havien adreçat a jurats que no tinguessin rel·lació amb els organitzadors ¿perqué ho van repetir tant? doncs perqué no era veritat.
Exemples:
El cap dels jurats, un italià anomenat Cuzio, te penjat al seu MySpace des de fa més d'un any un video amb una actuació del grup organitzador, tot i no haver estat penjat per ell, és evident que sabia qui era el grup.
Un altre jurat, també italiana, Margherita Vasselli, va ser cap de jurats l'any anterior al mateix campionat i també els va jutjar al campionat de Las Vegas del 2008.
En Bobby Newberry que era un altre dels jurats també el van contractar per fer dos dies de masterclass, els seus bons i merescuts calés s'endurà, com per mossegar la mà de l'amo.
Queda clar doncs, que si hi havia un tracte anterior al campionat i que els jurats (o almenys una part) sabien qui era De Vértigo.
El dia abans al campionat hi va haver una sessió "prejudjing", que tot i que no és nou, als campionats de hip hop que es fan a Catalunya no es habitual, de fet, no en conec cap que en faci.
La sessió "prejudjing" consisteix en un passi privat davant dels jutges per a que ajudin als coreògrafs i ballarins a millorar. El problema es que la gent que està lluny d'on es fa aquesta sessió no hi poden anar i automàticament queden en inferioritat de condicions.
Aquesta sessió es va celebrar a Sant Adrià del Besòs, ciutat on tenen l'estudi els grups guanyadors.
D'aquesta forma els jutges ja els hi va quedar ben clar qui eren els equips que havien de guanyar.

Sens dubte una llàstima, perquè l'actuació d'aquests grups que van guanyar és molt bona i es nota que hi ha molta feina i il·lusions al darrere, que van quedar eclipsades per la moguda, però, també els altres participants s'hi deixen la pell i no es mereixen manipulacions d'aquests tipus.
El que està clar: Aquest any els hi hem pagat nosaltres el viatge a Las Vegas per a que tornin a fer el préssec com van fer l'any passat, però, al 2010, crec que s'ho hauran de pagar ells, perquè molts (tots) els grups que van participar s'ho pensaran molt abans de tornar-hi.
La moguda a arribat a extrems sorprenents, des de no permetre comentar al Fotolog del grup o la creació d'un Facebook.
Ja hem anat a uns quants campionats i puc assegurar que la revolució que es va viure a Sitges no ho havia vist mai. Increïble.
Canviant una mica de tema: ¿Perquè els esdeveniments de Hip Hop, sobretot a Barcelona, son exclusivament en castellà? ¿No hi ha presentadors que parlin mínimament el català?

dimecres, 29 d’abril del 2009

M'agrada EMPURIABRAVA! 1

Panoràmica des dels edificis del Delta Muga, les típiques cases empuriabravenques i La Muga en primer terme, darrere Castelló d'Empúries i cap al fons les les muntanyes de l'Albera i El Canigó nevades.

dimarts, 28 d’abril del 2009

PATRIOTISME I DIGNITAT: CATALUNYA NO MEREIX MENYS (Joan Carretero)



Aquest article publicat a l'Avui l'hi ha costat a en Carretero la suspensió provisional de militància a ERC. Tot i que crec que el tornaran a readmetre, caldrà veure si en Carretero ho accepta. Personalment estic d'acord en quasi tot, però on més coincideixo es en el penúltim paràgraf sobre l'ètica que ha de manar a l'independentisme, no pot ser que un president de Diputació el primer que faci quan pren possessió del càrrec sigui apujar-se el sou un 42% (Enric Vilert, Diputació de Girona, any 2007, 98.000€ bruts anyals per catorze pagues), o "tunejar" cotxes ja de per sé força "tunejats", etc...



PATRIOTISME I DIGNITAT

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!



Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...



Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.



A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.



El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.



L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.



Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.



El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.



Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.



Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.



Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.



L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.



El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.



dilluns, 27 d’abril del 2009

DEFENSEM EL TREN, ATUREM LA MAT, SALVEM L’EMPORDÀ (2a, part: El vídeo).

Vídeo explicatiu de les nombroses barbaritats que des de Figueres, Barcelona i Madrid es vol perpetrar al nostre estimat Empordà.


El vídeo no mostra totes les infraestructures previstes a les rodalies de Figueres perquè no haurien cabut, però, si que mostra la nova barrabassada, els molins d'energia eòlica de 180 metres d'alçada, una alçada equivalent a la d'un edifici de més de cinquanta plantes.



dissabte, 25 d’abril del 2009

La COPE reconeix que hauria d'haver apartat abans Losantos

Fins que el fill de puta no ha mossegat la mà de l'amo no l'han retirat... Només recordar que Terra Lliure el va segrestar i l'hi va cardar un tret a la cama...
Font ElPeriódico.cat

25/4/2009 COMUNICADOR CONDEMNAT PER INJÚRIES

La COPE reconeix que hauria d'haver apartat abans Losantos

• Els bisbes recolzen la decisió de relegar el controvertit locutor

JUAN RUIZ SIERRAMADRID
El president de la COPE, Alfonso Coronel de Palma, va anar dijous passat a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) per parlar de Federico Jiménez Losantos. Tres setmanes abans, la cadena havia comunicat al polèmic locutor la decisió de traslladar-lo del seu actual horari matinal, el de més repercussió, a un programa del vespre juntament amb un altre controvertit periodista, César Vidal, així que Coronel es va presentar davant el ple de l'episcopat, format per més de 80 bisbes, i va explicar el perquè de la degradació, o expulsió encoberta, de Losantos. Segons fonts pròximes a diversos assistents a la reunió, el dirigent de la cadena propietat de l'Església va reconèixer dues coses: que el correctiu hauria d'haver-se portat a terme abans i que el locutor, condemnat unes quantes vegades per injúries, actuava més com una espècie de telepredicador que com a professional del periodisme.La cadena ha recorregut a la mesura per forçar la marxa de Losantos --cosa que està sospesant, com ell mateix ha reconegut-- i d'aquesta manera evitar pagar-li la costosa indemnització a la qual tindria dret si fos acomiadat.Els bisbes van estar d'acord amb la mesura. Fins ara, el seu president, el cardenal Antonio María Rouco Varela, exercia de defensor del locutor. No obstant, al criticar i ridiculitzar personatges tan importants dins de la jerarquia eclesiàstica com l'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, o el nunci del Vaticà a Espanya, Manuel Monteiro de Castro, Losantos havia tensat la corda en excés. La prova es troba en la nota que ahir va distribuir la CEE, després de la conclusió de la seva assemblea plenària, que va començar dilluns. "El president de la cadena ha presentat un informe sobre els acords adoptats en les setmanes passades --diu el comunicat--. La direcció de la COPE, a qui correspon la responsabilitat de la presa de decisions en l'empresa, compta amb la confiança de la Conferència Episcopal com a accionista majoritari".L'EUGENÈSIALa nota va ser explicada ahir pel secretari general de la CEE, Juan Antonio Martínez Camino, que no va parlar de la visita de Coronel als bisbes, però va carregar contra la selecció genètica d'embrions, que permet evitar les malalties hereditàries. La va qualificar de "tècnica eugenèsica", una expressió que apunta als experiments racials del règim nazi.

dijous, 9 d’abril del 2009

DEAR KAREN;


Estimada Karen:
Si estàs llegint això,
vol dir que he trobat el valor per a enviar-t’ho,
bé per mi.
No em coneixes molt bé,
però, si m'ho permets,
tinc tendència a repetir una vegada i una altra lo dur que em resulta escriure,
però, això és el més difícil que he hagut d'escriure mai.
No existeix una manera fàcil de dir-ho, així que simplement ho diré:
he conegut algú.
Va ser una casualitat,
jo no ho estava buscant,
no ho vaig planejar,
va ser la tempesta perfecta;
Ella va dir una cosa, jo vaig dir una altra,
quan em vaig adonar volia passar la resta de la meva vida al mig d'aquella conversa.
Ara tinc la sensació en les meves entranyes que pot ser ella,
Està completament boja, d'una forma que em fa somriure, extremadament neuròtica i exigeix un manteniment exhaustiu,
ella ets tu Karen.
Aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no sé com estar amb tu ara,
m’espanta.
Perquè si no estic amb tu immediatament, tinc la sensació que ens perdrem allà fora.
Aquest és un món enorme i dolent, ple de voltes i racons i n'hi ha prou amb parpellejar perquè desaparegui el moment.
El moment que va poder canviar-ho tot,
no sé el que hi ha entre nosaltres i no puc dir-te que hauries de saltar al buit per algú com jo.
Però,
fas tanta bona olor com la llar,
i fas un cafè excel·lent,
això també és important, veritat?
Truca’m.


Infidelment teu.
Hank Muddy.

diumenge, 5 d’abril del 2009

OUR FIRST HOUSE.

Aquest és el títol d'un bloc curiós dels EEUU. A Our first house trobarem les vicissituds d'una feliç parella en el que expliquen setmanalment els progressos que van fent amb la construcció de la seva primera casa. El més sorprenent és la rapidesa de tot plegat, jo creia que després de veure pelis com "Aquesta casa és una ruïna" allà era si fa o no fa com aquí, allò que deien a la peli "dues setmanes", que era el que sempre responien quan els hi preguntaven si faltava molt. Doncs aquesta parella, na Jen i en Justin, en tres setmanes ja tenen l'estructura. Hi ha coses típicament americanes, cases de fusta enormes, urbanitzacions tipus "Dones desesperades", i per suposat la religió, ja a la primera setmana expliquen que sortint de missa els Diumenges s'hi passaran per a veure com va la casa i fer fotos per a després poder pujar-les al bloc.
Fa un parell d'anys vàrem fer a casa ampliacions i reformes, van durar quatre mesos quan no havien de durar més d'un, a sobre els paletes van marxar abans d'acabar perquè... "S'havien compromès amb altres feines i a casa ja feia molt que hi eren"... Igual que na Jen i en Justin, igual...

dissabte, 4 d’abril del 2009

ABRAÇADES D'AQUELLES QUE MARQUEN.



Quan algú que aprecies et diu que si l'hi queden cinc, deu o quinze anys de vida vol saber-ho, és quelcom que et colpeix. Si aquest algú que et diu això, t'ho diu perquè les successives negligències mediques l'estan acollonint, és de jutjat de guàrdia.
El problema és, que al jutjat s'ha d'anar només quan ja s'ha comés la negligència, no abans, tot i que sàpigues del cert que la cometran, no pots anar abans perquè llavors hauràs begut oli, tothom passarà de tu, per por a ser denunciat.
Però si que pots anar a la inspecció de la seguretat social.
Això és el que va fer una bona amiga, i va aconseguir que el seu cas que fins ara havien anat portant a la Corunya, ho revisi un metge a l'Hospital Clínic de Barcelona. Aquest metge la mirà als ulls i l'hi donà bones notícies. El seu cas és curable, probablement sense quiròfans.
La casualitat va fer que dormíssim a la mateixa ciutat, Barcelona, el dijous passat i així poguéssim veure'ns i xerrar una estoneta (una hora i mitja i dues birres van passar en un moment) i abraçar-nos, i és que aquesta noia don unes abraçades, d'aquelles que no s'obliden, perquè son abraçades de valentia i optimisme, com poques persones en saben fer.
Ja ho tens guanyat això reina.
T'estimem Sesé.

diumenge, 29 de març del 2009

L’ESTRATOSFÈRIC FERRAN ADRIÀ, XEF DE L’ANY ALS ESTATS UNITS.

Ahir la universitat Culinary Institute of America va atorgar a Ferran Adrià el premi millor xef de l’any.
Estem davant d’un geni d’unes proporcions universals, que al meu parer no és suficientment reconegut a casa nostra, potser si ho és a nivell oficial, no hi hagut més remei, però, no tant a nivell popular. Sembla que com és una persona de parla propera, que assisteix a tots els actes que pot, per minúsculs que siguin, com pot ser la mostra del vi de Figueres, que com a l’Empordà és prou conegut i a Roses encara més, no apreciem la verdadera dimensió de la seva genialitat. Potser se n’han de fer performances freaks, com feia l’admira’t Salvador Dalí? Per a que et reconeguin a Catalunya. En qualsevol ocasió que es presenta el tema, miro de fer entendre la genialitat d’aquest cuiner, que ha aconseguit posar la cuina catalana a un nivell del que fa només una dècada no podríem ni arribar a imaginar.
Fa uns anys vaig tenir la satisfacció de sopar una nit al Bulli. Dels restaurants d’aquest nivell en els que he estat, és sens dubte el millor amb molta diferència. El Bulli té tres estrelles Michelin perquè no hi han més.
Això si, no esperis trobar-te un tall de carn i molt menys, estris tipus forquilla i ganivet. Si vols això no vagis al Bulli. Hi ha restaurants boníssims, en els que trobaràs el tall de carn que a tots ens agrada. Però al Bulli no. Allà el que trobaràs són plats que no has tastat mai, on la prioritat no és la diferència, si no el sabor i l'experiència culinària extrema. I és que al Bulli, tot, insisteixo, tot, és molt bo, brutalment bo, no hi ha matisos. A més de ben presentat, són plats macos i ultra moderns, tot està molt ben servit, aquí en Lluís i en Juli s’ho treballen d’allò més.
Recentment vaig veure un excel·lent documental sobre la cuina del Bulli, Decoding Ferran Adrià by Anthony Bourdain, començava a la Boqueria, mostraven el Bulli Taller, pujaven a Montjoi per suposat i acabaven com no podia ser d’un altre manera, amb en Ferran i en Bourdain, foten-se unes gambes de Roses al mític Rafa’s, que és un altre dels millors restaurants de l’Empordà.
Recentment una bona notícia i una de dolenta, la bona, la Sílvia i l’Albert han tingut descendència, ja era hora!!!, felicitats!!!. La dolenta, que l’Albert es retira de l’alta cuina, suposo que per a poder dedicar-se a la seva família i al seu bar de Barcelona. Sens dubte una gran pèrdua per a la cuina d’aquest país. En Ferran sempre diu que el millor cuiner del món no és ell, el millor cuiner del mon és l’Albert Adrià.

dissabte, 28 de març del 2009

MARICONADA SOSTENIBLE.


La mare que els va matricular... cada dia més quecos!!!

diumenge, 15 de març del 2009

AGRAIMENT DES DE DEUMIL.CAT

M'he pres la llibertat (no crec que els hi molesti) d'afusellar el text del correu que varen enviar ahir des del deumil.cat, totalment d'acord en tot.



AGRAÏMENTS I ENDAVANT, QUE TOT ESTÀ PER FER!

Ara que han passat uns dies de la manifestació a Brussel·les i hem pogut fer les nostres primeres reflexions del bon resultat de la marxa i tot el que han suposat mesos de dedicació i esforç col·lectiu, el consell dels Deumil.cat es vol dirigir a tots i cadascú dels qui heu fet possible aquesta gran fita que heu estat els veritables protagonistes.
Els DEUMIL.CAT volem fer patent l'enorme agraïment envers tantes i tantes persones que anomenar-les una a una seria difícil i del tot impossible en un text breu com aquest. L'esforç desinteressat i la col·laboració d'un estol important de gent ens ha permès descobrir persones de gran vàlua i d'extraordinària capacitat, gent que ens heu encomanat un gran optimisme i confiança amb el nostre poble, tots vosaltres. Per primer cop a la història, una munió de milers de catalans i catalanes hem anat al cor d'Europa a dir ben alt i ben clarament que som un poble i lluitem per la nostra independència. El nostre clam, tingueu ben present això, no caurà en l'oblit i haurà servit per començar a construir la part final d'un recorregut que sabem com conclou: amb la recuperació plena de les nostres llibertats, amb la proclamació de la nostra independència. I el passat dissabte dia 7 de març vosaltres vareu ajudar, amb la vostra participació massiva en la manifestació, a iniciar aquest recorregut.
Gràcies als manifestants que vareu fer més de 1.400 km de camí responent a la crida que varem llançar. Gràcies a vosaltres la nostra classe política sap, ara molt millor, que existeix una demanda creixent vers la nostra sobirania dins la societat catalana i sap, també, que som un sector que no ens quedarem a casa. Que continuarem movent-nos i pressionant perquè abandonin tot vassallatge i trenquin tota submissió envers la subjecció de la nostra nació a un Estat que ni ens reconeix ni ens vol com a catalans.
Gràcies a vosaltres els delegats que des del territori heu aguantat mesos de treball en condicions difícils en aquesta campanya on els recursos econòmics i logístics han estat més aviat escassos. La nostra força rau, precisament, en vosaltres. Sense el vostre compromís i promoció de la manifestació, motivant, engrescant a tothom, no haguéssim mobilitzat a milers de patriotes. Moltes mercès als qui us vareu comprometre -i no heu defallit- gairebé des del primer dia.
Gràcies a la aportació desinteressada de tants col·lectius i entitats: a les plataformes ciutadanes que treballen pel reconeixement del dret de decidir PDD i SiP, a la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes. A entitats com l'ADAC de Girona, el CIEMEN, a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, Agència del Cens Nacional del Poble Català, Cercle Català de Negocis, FNEC i Club FNEC, Estatpropi.cat, Amics de la UNESCO-Girona, Bloc Gran del Sobiranisme, Fundació Cat-Món, Decidim.cat, Coordinadora d'Associacions per la Llengua, Associació Catalunya Estat Lliure, Catalunya Acció, Fòrum per l'Autodeterminació-Reus, Som 10 Milions, Òmnium Cultural (Baix Camp, Sabadell, Terrassa i Sant Cugat del Vallès), Mesa Cívica per la Llengua Pla de L'Estany, Escola de Natura de Banyoles, Comissió de Festes de Porqueres, Mototurisme-Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Catalònia Acord, Cercle d'Estudis Sobiranistes, DNI.cat, Acció Nacionalista de Catalunya, Foment de la Sardana Pep Ventura-Figueres, Associació Vèneto-Catalana, Centre Excursionista de Terrassa, Fòrum dels Pobles en Lluita, Unió Catalanista de Sabadell, Democràcia per Occitània, Colla Samarruga, Federació d'Entitats per la Defensa de la Llengua i Cultura Catalanes (Catalunya Nord), Assemblea Nord Catalana, Associació des Cadres Catalans de Tolouse, Punt-Cat, Catalans al Món.
Gràcies a la gent que ens ha ajudat a difondre la nostra iniciativa a nivell internacional, a contactar amb la premsa internacional amb gestions de tota mena i hores de treball...Gràcies a vosaltres que heu demostrat formar un gran equip: Anna, Jordi Miquel, Alexia, Jordi, Hendrik, Montse, Daniel. Gràcies als qui ens heu ajudat a traduir i corregir textos: Jordi, Joan, Eugènia, Toni...
Gràcies a la Roser que amb la seva gestió, experiència i consells ens ha ajudat a coordinar tanta feina a fer i ens ha suportat. Gràcies a l'Estela que sense la seva tasca, allà a Brussel·les, tots aquests mesos de dures gestions i negociacions tot això no hagués sortit endavant.
Gràcies a Gerard Sesé. La seva aparició fou una descoberta immensa. Gràcies a ell no només tenim una cançó i un himne, sinó que va saber injectar un esperit constructiu i ple d'optimisme, com demostra la cançó que va composar per als Deumil.
També volem fer esment a col·laboracions especials com la d'en Bernat Joan i l'Aurel·li Argemí, que han estat cabdals. Gràcies també a l'Arnau, a en Marc i l'Ana. A en Vicent Partal i a en Josep Puigbó.
Com sempre hem dit, aquesta aventura ha estat una experiència que es va iniciar a la xarxa, a Internet. Però sense vosaltres, sense el vostre treball diari al carrer, sense l'esforç i contacte amb la gent hagués estat inviable. I, sobretot, milers de gràcies perquè vosaltres ho heu fet amb un somriure, el que ens ha motivat i captivat.
Plegats, heu demostrat ser un gran equip humà. Un equip que ha de continuar creixent i sumant noves aportacions. Som conscients que això és només un inici. Que hi ha un llarguíssim camí per recórrer i que trobarem obstacles, també nous reptes. Us esperem per emprendre noves proves per a les quals ens caldrà determinació i valentia amb el convenciment que només hi ha un final possible: la llibertat.
Consell dels Deumil.cat
Març del 2009

WE WANT A CATALAN STATE
VOLEM UN ESTAT CATALÀ
HEM ESTAT I SOM MÉS DE DEU MIL!
VISCA CATALUNYA LLIURE!

dimecres, 11 de març del 2009

ENQUESTA: MONÀRQUICS O TREPES LLEPACULS

El nomenament per part d'uns gerents d'empreses (no pròpies) d'un príncep com a president d'honor d'una fundació, d'un territori antimonàrquic on es cremen fotos dels seus pares, creus que és una actitud:
Respon l'enquesta que hi ha a la dreta, pots marcar varies opcions...

dimarts, 10 de març del 2009

MONÀRQUICS RECALCITRANTS O TREPES LLEPACULS? La Fundació Príncep de Girona.

Avui m'han fet ennuegar amb el sopar, miràvem les notícies quan sento que s'han matxembrat per a crear la Fundació Príncep de Girona, la Fundació Gala-Dalí, la Caixa de Girona, La Caixa i la Cambra de Comerç de Girona. Serà el President d'Honor el Príncep de Girona, en Felip.
Però de què van!!!
Deixant de banda l'objecte social de la fundació, que sens dubte serà molt lloable, faig les següents reflexions.
Amb quin dret es creuen aquests ricatxons a donar peixet a la monarquia, embrutint així el nom de Girona, que hem fet els gironins per haver de suportar això? Jo i molts més ciutadans gironins no en volem saber res de la monarquia. El que sabem és que aquest príncep d'ara, que regnarà (esperem que no) com Felip VI té per avantpassat a Felip V, que a Xàtiva el tenen cap per avall, qui va imposar el nefast Decreto de Nueva Planta.

Si el que volen els gerents d'aquestes entitats, és entrar en el cercle de pilotes i trepes d'en Felip i la Letízia, que ho facin amb el seus diners i amb els seus contactes, no amb el nom d'empreses catalanes que no mereixen ser fumudes en aquestes històries.
Mal punt per La Caixa (no en sóc client), la Caixa de Girona (tampoc ho sóc), la Fundació Gala-Salvador Dalí (aquí si que m'he gastat força pasta) i la Cambra de Comerç de Girona (hauré de consultar si l'associació empresarial que pertanyo, pertany alhora a la de Girona, tindré excusa per donar-me de baixa).


També recordar que la parelleta va aconseguir que un jutge segrestés la revista satírica catalana el Jueves, demostrant així el tarannà poc democràtic dels Borbons, fidels a la tradició familiar.

OBJECTIVITAT PERIODÍSTICA (Clase magistral).

Tafanejant a les planes de diferents mitjans europeus, espanyols i catalans sobre el tractament de la noticia dels Deumil a Brussel·les, m'he trobat amb una perla del insigne humorista del diari La Razón, L.Vázquez (ja sé que no pot ser bo llegir aquests tipus de diaris, però sóc un xic massoca). A la crònica aquest pseudo-periodista ens regala una impressionant classe magistral d'objectivitat periodística, copio literalment part de l'article titulat "We Want A Catalan State".


El don de lenguas de los independentistas catalanes se extiende a Bruselas. Ayer pasaron del «Volem un estat català» al «We want a catalan state». Dos formas distintas –una en catalán y otra en inglés– para expresar lo mismo de siempre: «Queremos un Estado catalán». Por supuesto, esta última fórmula, la del castellano, no se escuchó en ningún rincón de la concentración que ayer tuvo lugar en la capital belga. En la protesta no faltó de nada. Banderas independentistas y cuatribarradas, ikurriñas, enseñas flamencas y también de Córcega y Venecia. Y para complementar la puesta en escena, una representación bereber. Todo encabezado por representantes de la entidad civil promotora de la marcha, «Diez mil en Bruselas por la autodeterminación de la nación catalana», militantes de CDC, ERC y la cantante Núria Feliu. El lugar no fue ni mucho menos elegido al azar. Con las elecciones europeas a la vuelta de la esquina, los manifestantes –2.900, según la Policía belga y 10.000, según la organización– colgaron, boca abajo, carteles con las caras de algunos eurodiputados catalanes, como el socialista Raimon Obiols, el convergente Ignasi Guardans, o el popular Vidal-Quadras.


Que els hi passa? estan molt rabiosos? o només m'ho sembla?...