dilluns, 15 de juny del 2009

M'agrada EMPURIABRAVA! 3

La torre del club nàutic.

dimarts, 2 de juny del 2009

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS (Censura a l'Avui).


Publica avui al seu bloc, el company Fèlix, un article d'en Victor Alexandre, que, tot i tenir data de publicació a l'Avui, el director en funcions, Toni Cruanyes ha decidit censurar.
D'acord o no, (personalment subscric la totalitat de l'article) la censura és lamentable, tot i que segons l'e-notícies, els responsables de l'Avui diuen que no l'hi van demanar cap article, en Víctor Alexandre assegura que té un correu electrònic del cap d'opinió confirmant el dia de publicació.




[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre