dissabte, 29 de novembre del 2008

ASHA IBRAHIM DHUHULOW (Mogasdicio 1995 – Kismaayo 2008)

Asha Ibrahim Dhuhulow va néixer víctima l’any 1995 al camp de refugiats Hagardeer de Kenia, on la seva família va haver de refugiar-se tres anys abans procedent de Mogadiscio.
Asha patia epilèpsia, per el que la família va enviar-la amb els avis a Mogadiscio, per a rebre millor atenció sanitària.
Asha no va arribar mai a Mogadiscio perquè la guerra la va aturar a mig camí, a Kismaayo.
Asha va poder sobreviure dos mesos a aquesta ciutat gràcies als coneguts que va fer pel camí, però se li acabaven els calés.
Asha va ser obligada per tres homes del clan més poderós de la ciutat, a anar a la platja, allà la van violar.
Asha va ser violada per tres adults.
Asha va trucar al pare per demanar-l’hi consell, i aquest li va dir que els denunciés.
Asha va creure als familiars del seus agressors, que li van prometre amb bones paraules, joies i calés, ella tant necessitada com estava, si retirava la denúncia i els perdonava.
Asha va ser denunciada pels familiars dels agressors per extorsió, al mateix temps que ella la retirava.
Asha va anar al tribunal islàmic per a retirar la acusació i al moment va ser arrestada i acusada d’adulteri per mantenir relacions sexuals sense estar casada, deien que tenia trenta-quatre anys, era bígama i prostituta.
Asha no va tenir dret a un advocat ni a un metge.
Asha va ser condemnada a morir lapidada, assassinada, a l’estadi de futbol de Kismaayo.
Asha va trucar al seu pare Ibrahim per dir-l’hi: “Papà, sóc la teva filla, volen matar-me, si us plau digui’ls-hi que em perdonin”. Ibrahim l’hi va preguntar qui la volia matar, “l’home que tinc al costat no em permet dir les raons”. Ibrahim va parlar amb l’home, l'hi va preguntar qui era i perquè vol matar la seva fila Asha, l’home va respondre que no podia contestar això “però que sàpigues que la teva filla serà lapidada d’aquí a una hora”.
Ibrahim es va desmaiar.
Asha va aixecar la compassió d’una part del miler d’assistents que van anar a veure l’espectacle de la seva mort i es van revoltar. Aquests assistents van veure clarament que no era cap prostituta de trenta-quatre anys, es van adonar que era una nena de catorze.
Asha va poder veure, abans no la enterressin tot el cos només deixant-l’hi el cap el cap a la vista, com els milicians integristes obrien foc contra els assistents que la intentaven defendre i mataven a un nen de sis anys i malferien a sis persones més.
Asha va veure com arribava un camió ple de pedres que acabarien amb la seva curta vida.
Asha també va veure com la rodejaven una multitud d’homes i agafaven pedres preparats per acabar amb ella. L’últim que va veure va ser aquell que se l’hi apropava amb una caputxa, tot i que a aquestes alçades ja no veia massa bé perquè no tenia ningú que li netegés les llàgrimes.
Asha , segons els testimonis, segurament va patir varis atacs epilèptics mentre tot això passava.
Asha no va saber que varen haver d’interrompre l’assassinat fins a tres vegades per comprovar si per fi era morta.
Asha tampoc es va assabentar que els islamistes es van disculpar pels trets i que buscarien els responsables, només dels trets, no del camió de pedres, ni de la no assistència medica, ni de la manca d’advocat.
Asha no va poder saber que la lapidació no està mencionada a l’Alcorà, com no ho saben molts musulmans.
Asha va ser una víctima tota la seva vida des de que va néixer catorze anys enrere en un camp de refugiats.
Asha Ibrahim Dhuhulow va morir víctima i assassinada el 26 d’octubre del 2008 a Kismaayo, Somàlia.
Font: Lali Cambra, corresponsal de El País a Ciutat del Cap.

dijous, 27 de novembre del 2008

DEFENSEM EL TREN, ATUREM LA MAT, SALVEM L’EMPORDÀ (1a, part: El concert).

El passat dimarts 25 de Novembre vàrem poder gaudir d’un molt bon concert al Teatre Jardí de Figueres. El concert organitzat per la plataforma Salvem L’Empordà, totalment reivindicatiu i amb la col·laboració d’artistes poc coneguts pel gran públic, però d’una qualitat indiscutible.
Com sempre passa als concerts va començar amb retard, però només de 20 minutets, força suportable. Com també sempre passa en aquests actes l’assistència va ser pobre, més si tenim en compte que les dos principals reivindicacions eren prou impor-tants com per a aplegar molts més especta-dors, però, per ser un dimarts, amb sis graus de temperatura i forta tramuntana es normal que no hi haguessin més de quatre-cents assistents, tot i que sembla ser que es van vendre cap a sis-centes entrades a la anticipada.
La presentació va anar a càrrec de La Funcional Teatre, que amb humor i mala llet justificada, ens van fer cinc cèntims dels motius (masses) pel que estàvem allà.
El primer en actuar va ser en Toti Soler que ens va regalar cinc peces tocades amb virtuosisme, la fusió a les seves cançons, va fer que el públic quedés al moment hipnotitzat per la dolçor de la seva guitarra, entre els temes que va tocar, destacaria Susanna, la cançó de Leonard Cohen adaptada al català, llàstima que la veu no es sentia massa, hauria estat perfecte.
Després va actuar el cantant xativenc Feliu Ventura, que amb bones dosis d’ironia ens va deixar un bon gust de boca. Cal destacar el guitarrista que l’acompanyava, un jove anomenat Pau Figueras que tocant a una velocitat vertiginosa es va guanyar un públic una mica ensopit.
Acabada l’actuació d’en Feliu, va llegir el manifest l’actor i director Quim Lecina (molt abrigat per cert) un manifest un xic llarg, punyent i molt més assenyat que les decisions politiques que ens van portar al teatre Jardí.
Després va actuar Titot acompanyat per la pianista (de veu excepcional) Meritxell Gené, sens dubte va esser la part més reivindicativa de la nit, no en va, tots dos es declaren “independentistes i d’esquerra”. La cançó Terra Lliure ens va arribar a tots molt endins.
Seguim amb un altre encertat parlament de La Funcional mentrestant Nen Magem acabava de muntar i provar (i afinar). Aquest va ser un moment un xic freak i elèctric, bàsicament perquè va aparèixer l’únic instrument elèctric de la nit, que era la guitarra que tocava d’una manera fosca, en Nen Magem, aconseguint una atmosfera molt eclèctica, que acompanyat a la percussió per en Xavi de Llers i a la guitarra per en Josep de Romanyà, feien de l’actuació un dels millors moments de la nit.
Per finalitzar i amb un públic força adormit, i es que ja passaven les dotze, va tocar quatre cançons en Josep Thió, com va explicar en Josep, una cançó reivindicativa, dos d’amor i la conegudíssima i cantada també pel públic, Empordà.
Bon concert, bon públic, bons artistes... Vaig trobar a faltar la presència de l’alcalde de Figueres, en Santi Vila, deu ser que no li agraden els concerts de cantautors catalans... O... Potser no deu ser això.
Sortíem cap a quarts d’una i a Figueres feia una tramuntana molt freda que et treia la son de cop.

La sort del Galgo: el deliri de l'indescriptible

Rebo aquest correu de http://www.ciudadanimal.org/una de les moltes protectores que es dediquen a salvar galgos i altres races de la intolerable barbàrie que s’està vivint en molts llocs d’Espanya.
A primers de novembre, la Guàrdia Civil va poder recuperar quasi dos-cents galgos i detenir cap a quaranta persones a Andalusia, Extremadura i La Manxa. Entre els detinguts hi havia veterinaris conxorxats amb les màfies de tràfic de gossos, aquestes havien arribat a vendre un galgo per 30.000€. Aquest ha sigut el cop més fort que la policia ha donat mai a aquestes màfies, ara només cal que els jutges estiguin a l’alçada. Però sense cap dubte l'única solució per a acabar amb aquesta lacra passa per la i legalització de la caça i les carreres, ja que s’ha demostrat que es impossible d'una altre manera.


La sort del Galgo: el deliri de l'indescriptible (original en castellà).

Estic aquí a un lloc de La Mancha de nombre que no vull recordar, es de nit y volto pel camp, cercant no sé que, si menjar o aixopluc..., del mal que em fa tot, de la gana, por, fred, cansament, no recordo ja si m’abandonaren o si vaig marxar jo de tan malament que estava...

L’horror quotidià que envolta i aguaita al galgo en gran part del territori espanyol és l'escenificació d'una brutalitat i una violència que només pot tractar-se de comprendre dintre d'una dinàmica d'espantall i bogeria. No només és incomprensible sinó absolutament incomprensible la crueltat sistemàtica a la qual està sotmès, igual que molts altres gossos que tenen la desgràcia de trobar-se en aquest mateix entorn, però on el galgo s'ha erigit en símbol per antonomàsia d'aquesta maledicció que està destinat a arrossegar fins al final sense cap escapatòria ni possibilitat mínima de guanyar.
Sobre el seu cos i el seu ésser ha caigut com una làpida la maquinària destructora i despietada del món galguero que en cap etapa de la vida d'aquest animal dóna treva. Des de la mateixa criatura descontrolada i indiscriminada i moltes vegades en condicions molt precàries, passant pel robatori i el tràfic, les nefastes condicions bàsiques de vida a les quals està sotmès, i si sobreviu a això, la facilitat amb la qual al no considerar-se útil per a la caça, o perquè ja ha acabat la temporada i no li interessa al subjecte mantenir-lo la resta de l'any, es maltracta, es tortura, s'abandona (que és gairebé una mort segura encara que seguit de molt sofriment), o s'executa de manera cruel i sanguinària, o bé penjant-lo d'un arbre, o ofegant-lo en un pou, o cremant-lo, o en un malbaratament de generositat, gastant un cartutx d'escopeta, per no parlar de caçadors més compassius (provo de no ennuegar-me) que quan no els serveix ja el galgo ho duen a sacrificar mitjançant injecció letal. I per no parlar de galgueros que diuen que per a ells els seus galgos són com de la família, i que no són galgueros els quals fan això, no són federats, i que les protectores fan sortir de polleguera l'escala del problema. És clar que ells còmodament defensen interessos econòmics enfront de les protectores que es desviuen per defensar a aquests animals, convivint diàriament amb el sens fi d'horrors.

...sense cap culpa, aquí en la més profunda foscor de la nit no puc més amb la meva ànima, escolto una mica al lluny, un soroll estricent, oloro alguna cosa darrere d'unes oliveres, tot negre, no puc pensar més que a caminar cap a davant, no hi ha res darrere, no hi ha res que aferrar-me, cap a endavant, oloro alguna cosa, el soroll segueix però més fort, ve a per mi, que faig?, corro però no puc, faig els moviments però no avanço, llums, que ja vénen, el soroll i les llums, em quedo, intentar esquivar-lo, enreeeraaaaaaaaaaaa...

I el que és summament aterridor en tot això, més enllà de l'abominable crueltat comesa contra aquests éssers indefensos, i la pròpia cultura de brutalitat que existeix i es considera fins a normal en determinats entorns, més enllà de tot l'horror, està la posició d'un govern que és a pesar de les seves promeses electorals, incapaç de prendre amidades referent a això, no se sap si totalment indiferent a aquesta qüestió, o de por de perdre vots en un lloc de la Manxa, i per res disposat a valorar el que suposaria de positiu una decisió d'actuar en contra de semblant barbàrie, en contra de la cultura de desprotección absoluta que predomina, i potser en contra de la violència en general.
A Dani, el trobem una nit de dissabte, atropellat i fet pols, amb múltiples fractures i ferides, i llençat en la cuneta d'una carretera comarcal en un lloc de la Manxa del nom del qual no vol acordar-se. Ens van avisar i com en altres casos semblants vam anar a buscar al malferit galgo, i com estava tan dolgut, espantat, i sens dubte famolenc, es va deixar tocar i examinar sense posar cap trava ni queixa. AL final ho van haver d'operar per a reparar els danys, reconstruir el seu muscle mitjançant l'implant d'una placa, tractar una luxació de colze. Ara a pesar del seu aspecte de mapamundi en forma allargada, es recupera favorablement en la protectora i amb un poc de sort es posarà bo en poc temps i passat un temps més sortirà en adopció per a la seva nova vida en el nord d'Europa. I així al final es pot dir que és un galgo amb sort, perquè molts no arriben a veure aquesta llum.


Dani el dia que va ser salvat per Ciudad Animal.



A la radiografia es poden veure els nombrosos ploms dels cartutxos.


Una vegada rescatats i recuperats per les protectores que es dediquen en cos i ànima a salvar aquests i molts altres de l'infern galguero/caçador, es troba en la següent baula de la cadena de maledicció d'aquests animals, o en l'altre costat del mirall, i és que ningú els vol. Ningú aquí els vol. Com si no estiguessin homologats per a ser animals de companyia, per a caminar pel carrer amb el seu amo. De fet, llevant uns pocs que tenim i volem a nostre(s) galgo(s), la resta en el millor dels casos, els considera com curiositats de circ, que es poden veure i admirar, però de cap manera plantejar-se salvar-los d'aquesta injustícia i aquesta vergonya nacional. I es veu en el carrer que tot el món comenta, ?un galgo? aquí i ?un galgo? allà com si d'un conjur es tractés, o com d'una estranya simpatia perduda en l'abstracció. I aquest sentiment ambigu també fa estralls en la labor de protecció d'aquests animals, ja que perquè les protectores poden atendre a més víctimes, necessiten més adoptants, i el que és més important, perquè aquesta tragèdia deixi de ser una tragèdia quotidiana, ha d'haver una resposta de la societat, prenent consciència mitjançant la integració del galgo en el panorama social, igual que fomentant l'adopció abans que la compra d'animals de companyia, i d'aquesta manera fer que la societat alci la seva veu per a exigir canvis summament importants en la legislació vigent. I aquest últim passa clarament per prohibir la caça amb galgo i així desmuntar la base d'aquesta maquinària cruel i sanguinària d'una vegada per sempre...

Thomas Shanahan
Refugio de Animales Abandonados Ciudad Animal
http://www.ciudadanimal.org/


Agraïments:
Ivàn, Thomas, Ciudad Animal

dimecres, 26 de novembre del 2008

La Nina (blanca) i la Inca (negre) fent una cursa al parc del Trabuc d'Empuriabrava.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Lluís Companys, Franco, llei de la memòria històrica i la conferència episcopal. O quina merda de transició-continuisme es va fer en aquest país.

Mirant el diari de diumenge llegeixo dues notícies d’aquelles que et deixen mal sabor de boca i fins i tot un alè insuportable tot el fotut dia.
1a Noticia:
Han aparegut pintades al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, on van afusellar a l’únic president de la Generalitat assassinat, pintades feixistes es clar, les frases son: "Companys asesino. Se hizo justicia", "Aquí yace un asesino. Arriba España" i "Honor a los caídos por España. ¡Presentes!". Ho sento, ho havia de transcriure, ja sé que és vomitiu.
El que més sorprèn és que els acòlits dels botxins, els assassins, li diguin assassí al President Companys.
Lamentable.
2a Notícia:
La Guàrdia Civil impedeix els actes franquistes al Valle de los Caídos . Hom pot pensar que això es una bona noticia, però, si seguim llegint i si la informació es correcta, la guàrdia Civil va fer complir l’article 16 de la llei light de la memòria històrica que diu: "en cap lloc del recinte del Valle de los Caídos s'hi podran celebrar actes de naturalesa política ni exaltats de la guerra civil, dels seus protagonistes o del franquisme", perdó? Només a la vall, i a la resta que? De fet avui es tornaven a reunir a la plaça Colon (la plaça de la mega-bandera que hem pagat entre tots) i anirien cap a la vall, sabent que no hi podrien accedir.
[anècdota: passant una nit de marxa amb taxi per questa plaça, un bon amic amb un bon estat etílic li va demanar al taxista que parés per pixar-hi, records Albert]
Costa imaginar a una cèntrica plaça de Berlín un homenatge a Hitler o a les SS.
Sorprèn molt, constatar, que els de sempre, que fins ara dissimulaven, ara tenen la desvergonyia suficient per a sortir als mitjans posicionant-se en contra de la llei, i per tant en contra, entre altres, que, l’estat, d’ofici desenterri a les prop de 150.000 persones que encara hi son als vorals de les carreteres de tota Espanya, o que obliga a retirar i canviar els noms feixistes que queden en molts racons d’Espanya. Recordo una conversa de fa temps amb una amiga, molt d’esquerres, molt culta i sobretot molt jove, ella deia que calia mantenir aquests símbols per a no oblidar (segur que ara no pensa així, li he de preguntar, records Marta). Per contra, avui s’ha reunit la Conferéncia Episcopal i han llegit un comunicat opinant en contra de la Llei De La Memòria Històrica deu ser que aquests carques tenen por de quedar implicat en algun judici dels que sens dubte començaran a caure.
Diuen que el president Companys abans de ser abatut pels traïdors que el van afusellar, els digué: ASSASSINEU UN HOME HONRAT. PER CATALUNYA!!!

diumenge, 23 de novembre del 2008

La primera vegada. (The Desvirgation Day)

Per fi tinc un bloc, tant de temps de pensar en fer-ho, i quan he vist que era tan senzill no m’he pogut estar.
Ara cal omplir-ho, Peró, de què? Poc que ho sé. Ja ho anirem veient sobre la marxa.