dimarts, 27 de gener del 2009

2es JORNADES CAP A LA INDEPENDÈNCIA. Torroella de Montgrí, 24 de gener del 2009. 2a part.

EL CONSELLER TRESSERAS O EL GERRO D’AIGUA FREDA (GELADA)

La darrera intervenció va ser la del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresseras, després de tot un dia sentint oradors amb un independentisme del tot optimista, i dins d’un ambient en el que quasi tots, de tant parlar d’independència ja ens ho creiem i quasi la tocàvem, va arribar el torn de Joan Manuel “Desbaratador” Tresseras, que ens ho va pintar, de moment, negre, molt negre. Bàsicament i a grans trets, ens va venir a explicar que la independència ha de ser un procés assegurat, molt consensuat, amb acords amb totes les parts, un exemple del que deia quan va treure el tema de les pensions, a la persona que se jubili en el moment de la esperada independència, qui li pagarà la pensió? Home, senyor Treserras, no foti. Es clar que a tots ens interessa que ens retornin el que hem cotitzat quan ens jubilem, però, parlem de la independència de Catalunya!!! Poc que pensava el president Macià en la seva pensió quan proclamà l’Estat Català des del balcó de la Generalitat, i els milers de lluitadors que no només van perdre la pensió? molts ho van perdre tot. Al dia següent de la independència, ja en parlarem, vull dir, ja ho trobarem això de les pensions. Veient com va evolucionant la relació amb l’estat, dubto que mai Espanya ens retorni la part que ens pertoqui de les pensions ni de res. Si esperem això, mai aconseguirem la independència (Només cal veure que es el que està passant actualment amb les negociacions pel finançament). Potser haurem de deixar una mica de banda el sentiment d’allò que valoren tant a Madrid de la governabilitat i la col·laboració dels catalans i plantar cara.
Dir prou.

Quan volem anar a manifestar-nos a Brussel·les per entre altres, internacionalitzar el conflicte i així forçar el referèndum, ens diu el conseller que vigilem no sigui que si un dia aconseguim la independència no cobrem les pensions quan toqui.
Frases com “L'indepentisme radical és un mon auto referent tancat en ell mateix” o que “hem de treballar sense radicalitzar-nos”, demostren l’aversió del conseller amb les postures més extremes, llavors penso, no amic no, i tant que ens hem de radicalitzar i no pas poc. “Som bàsicament una cultura”, aquí ens va explicar per on hem d’anar, donar a conèixer la nostra llengua, folklore, cultura... Obrir ambaixades perquè la nostra potent cultura es conegui arreu... No crec pas que aquesta sigui l’única via, també la radicalització es important, de moment sabem el que hem aconseguit sense ser radicals, només cal recordar com ens està anant amb el dòcil, molt dòcil i esquifit i difunt Estatut. Jo no vull només una cultura supeditada a una de més “oficial” com l'espanyola jo vull una cultura plena, sense haver de demanar permís a cap parlament d'una altre realitat cultural, ni estar sempre justificant el nostre fet cultural. De que ens servirà un estat cultural supeditat a l'espanyol?

El conseller acompanyat pel tinent d'alcalde de Torroella.

Va parlar de la immigració actual i va fer un comentari, que no va aprofundir, al meu gust desafortunat, sobre que havien d'integrar i guanyar-nos aquesta immigració, "no fos que ens passés com als anys seixanta amb l’altre gran immigració" (suposo que l'espanyola), perdoni? Com a fill d'immigrants que sóc, només dir que voler culpar d’alguna cosa als immigrants, com podria ser la dissolució del sentiment nacionalista, o esvair el fet cultural català (que no ho va fer), es força curiós, fluxos d’immigrants no hi ha hagut masses ens els darrers 300 anys excepte el mencionat i l'actual, i seguim estant igual, amb alguns drets més, però, subordinats encara a Espanya, no és culpa dels inmigrants, som nosaltres i Espanya, els inmigrants prou tenen amb subsistir. Tots els assistents vàrem estar plenament d’acord quan va explicar que actualment hi ha una revolució interna molt important a Catalunya, referint-se al moment que estem vivint amb la immigració africana i d'Europa de l’est.Crec, que si no som encara independents no és pels fluxos migratoris, ni per què la nostra cultura no sigui suficientment potent, diria que és precisament per la manca extrema de radicalitat. Entre altres coses suposo que és per què les vegades que hem intentant ser radicals en aquest 300 anys hem estat esclafats per les armes espanyoles o franceses. En 30 anys de suposada "democràcia a l'espanyola" no hem aconseguit més autogovern, ens hem estancat i ara toca avançar.
Va acabar la intervenció amb un llarg aplaudiment del public assistent, constatant lamentablement una vegada més, que no sóc mai majoria, de fet ni minoria, sóc marginal, això si, un marginal força radical.
Ho va dir l’ex-president d’ERC Jordi Carbonell: “Que la prudència no ens faci ser traïdors”

diumenge, 25 de gener del 2009

2es JORNADES CAP A LA INDEPENDÈNCIA. Torroella de Montgrí, 24 de gener del 2009. 1a part.


Vàrem assistir a les molt interessants conferències que ens van oferir els organitzadors de l'acte, la secció local d'ERC de Torroella de Montgrí.
Com van ser aquestes jornades molt extenses, fem només cinc cèntims.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ
Plataforma pro seleccions catalanes amb Xavier Vinyals president i Xavier-Albert Canal de la Federació de Rugbi.



Tot i que no vàrem poder presenciar a tota la ponència, vam arribar tard, com sempre, que diria l'Ainoa, si que vàrem presenciar una part de la ronda de preguntes del públic que va haver de ser tallada pel moderador degut a que ja s'havia sobrepassat el temps assignat. Indignació va aixecar entre tots els assistents quan es va explicar la sentència que condemna la Federació Catalana a pagar danys morals a l'espanyola a més, i això és el pitjor, de no reconèixer la selecció com a oficial. A grans pinzellades la federació catalana era membre fundadora de la federació internacional a l'any 1934, ara el jutge parisenc ha considerat que no té dret a ser membre de l'internacional La federació espanyola va fer servir el decret franquista de l'any 1941 que abolia totes les federacions esportives no espanyoles, i a sobre el jutge ho va admetre com legal, es clar que el jutge és d'un altre estat igual o més opressor que l'espanyol.


Moment pel café.

PROGRESSANT CAP A LA SOBIRANIA
Amb Miquel Strubell, Elisenda Romeu, Xavier Altadill i Enric Canela. Presentat i moderat pel senador Miquel Bofill, sens dubte un "prehistòric" de l'independentisme gironí.
Aquesta conferencia va ser molt interessant amb les dades del senyor Strubell o l'experiència de la senyora Romeu de la plataforma pel dret a decidir. Però el que vaig trobar més "productiu" va ser la presentació d'Enric Canela de la futura concentració preparada pel 7 de març a Brussel·les, coneguda com 10mil.cat. En Joel Joan estava anunciat per a aquesta part de les jornades, però, no hi va poder assistir.



ÒMNIUM CULTURAL
Després del dinar tocava el torn a Òmnium Cultural amb Vicent Sanchis i Roger Buch. Moderat per lAlbert Bou.
Tocava parlar de la feina que fa l'Òmnium Cultural, va començar un optimista Roger Buch, m'agraden els independentistes optimistes, perquè jo també en sóc d'optimista i és que cada vegada veig més aprop el dia que podrem decidir el nostre futur i que aquest passarà, segur, per la independència. Després en Sanchis, (que no Sanchís...) que va fer una exposició brillant com ens té acostumats.



TAULA RODONA
En Josep Maria Pascual va moderar aquest entretingut debat, amb roda de preguntes del públic, mentrestant esperàvem l'exposició del conseller Tresserras que tractaré en un altre escrit.
Continuarà...




CAP A BRUSSEL·LES QUE HI FALTA GENT. 10mil.cat



Excel·lent la convocatòria de l'associació 10mil.cat, de convocar-nos a viatjar el set de març a Brussel·les a manifestar-nos per l'autodeterminació i així internacionalitzar el conflicte (frase que està molt de moda) ja ens hem apuntat. Anirem relatant al bloc com prospera aquest tema, de moment a buscar el transport més adient.


Alguna de les consignes:


-Segons la gent que hi entén de les manifestacions a Brussel·les, no ens hem de manifestar en plan radical i separatista de tot, ha de ser una reclamació europeista, no contra tot.


-Cal portar banderes no només catalanes, també europees, si anem a reclamar a Europa ha de quedar clar que som i volem ser Europa.




El vídeo promocional de la moguda al youtube:






Enllaços:




divendres, 23 de gener del 2009

WEEDS (Males herbes)


Aquesta serie, que si no m’erro l’han feta per la sexta, ho dubto perquè la he baixada per linterné, per a no estar pendent de si fan futbol, o no, o ara ens surt dels collons de canviar-la de dia i hora, si abans la fotíem el dimarts a les deu de la nit, em don, que per alguna cosa sóc el puto programador, de fotre-la a les tres de la matinada dels dijous, la foto i punto... gràcies sant Emule….
Doncs això, que per a no estar a expenses del programador la he baixada i la veig quan me rota…
La primera temporada son deu capítols, tota la sèrie està molt bé, una viuda recent d’una luxosa urbanització americana (rotllo mujeres desesperadas), s’ha de buscar la vida per treure endavant dos ganàpies adolescents (un molt trastornat que tot ho amaga darrere de que es orfe i l’altre obsessionat pel sexe i per les drogues, aquest darrer que extrany… sexe i drogues…decccsss) …
Bé al darrer capítol parlen de la guerra d’Iraq i la vaig flipar tant que després de passar-ho tres o quatre cops, vaig decidir transcriure-ho aquí, per brutal, per insolent i per dir veritats com a punys…
Deien això…

Andy: Me han encontrado.
Doug: Mala suerte. ¿Quién te ha encontrado?
Andy: El puto ejercito… Esos… hace años en Colorado (mentrestant s’encén una pipa de marihuana) intentaba impresionar a una tia, tomamos Eggermeister y firmé para la reserva del ejercito, luego me olvidé del tema pero ahora recibo una carta en la que me dicen que me presente o me encerraran en una prisión militar, yo… ¿cómo me han encontrado? Estoy fuera del radar… Soy Andy, el fuera del radar.
Doug: Te detuvieron por posesión y ahora estás en el sistema, Andy.
Andy: Tienes que ayudarme tío, estás en el consejo del ayuntamiento, diles que la ciudad me necesita.
Doug: ¿Qué te necesita para qué?
Andy: Yo que sé, para plantar árboles, para un programa para chicas con problemas…
Doug: Podría ayudarte por tirar papeles en el parque pero ahí termina mi poder.
Andy: Vale, me hare objetor de conciencia.
Doug: No, no, tú firmaste para la reserva libremente por un calentón, estás jodido.
Ara ve lo bo…
Andy: Jodido?... No pienso ir a Irak, a luchar en una guerra de mierda por culpa del petróleo.
Doug: Guerra de mierda? Y el 11 de Septiembre Irán no ocultó a los terroristas?
Andy: La guerra es en Irak, vale, y ninguno de los dos países tiene nada que ver con lo del World Trade Center.
Doug: Bueno, ambos tienen arena.
Andy: Bush invadió una nación soberana desafiando a naciones unidas, es un criminal de guerra ¿Y ahora se supone que yo tengo que ser uno de sus matones desechables con una jodida diana en la cabeza? En medio del desierto… esperando que me vuele en pedazos un coche bomba preparado por un crio de doce años al que le encantaba Friends hasta que uno de nuestros misiles destrozó su casa… me parece que no…
Doug: ¡¡¡Tenían armas de destrucción masiva!!!
Andy: ¡¡¡No habían armas de destrucción masiva!!!
Doug: ¿No? Bien… que mas da… mmm, tengo cosas importantes que hacer…
Andy: Dime… Que hay más importantes que impedir que las corporaciones se apoderen de la democracia…
Doug: Tengo que ir a cagar…
Andy: Tienes que ayudarme tío.
Doug: Lo haré, lo haré… pondré una de esas pegatinas con una cinta amarilla en mi coche, por ti…
Andy: ¿por qué apoyas tan ciegamente a Bush?
Doug: Me gusta su mujer, Laura. Le compraba hierba en la universidad, buena mierda, buena mierda…

Una actualització de l’antivirus Panda fa malbé milers d’ordinadors amb Windows XP. (I encara no s’han disculpat).

El passat setze de gener em truquen d’una empresa perquè tenen un problema amb un dels ordinadors (de fet l’únic que funcionava en aquell moment), l’antivirus Panda l’hi ha demanat de re iniciar perquè havia trobat un troià i al tornar a windows es troben que no funciona l’ordinador. En principi penses, un virus es clar, el Panda l’ha detectat i quan l’ha esborrat s’ha carregat el windows o bé no ha pogut elimina’l i està fent de les seves... A l'estona truquen d’una altre empresa amb dos ordinadors més amb els mateixos problemes, hem reparat deu ordinadors amb aquest problema. Des del dilluns ja es soluciona automàticament alguns ordinadors que estaven connectats a Internet.Tot passava perquè el divendres setze, l’equip de Panda va deixar anar una actualització que directament esborrava l’arxiu rpcss.dll (en principi només a ordinadors amb XP SP3 en castellà). Fins el dia vint-i-u no penjaven a la web el comunicat amb la solució.

Suposo que tot devia anar així...
Es divendres, avui els tècnics de l’Ós fan jornada intensiva, tot i així han baixat una estoneta al bar de sota de l'oficina a fer una miqueta de vermut, com és l’aniversari d’en Fuentes, si clar, el project manager de no se quina martingala informàtica, convida a una ronda, a més hi ha també present en Pujol de comercial i com és català ha de demostrar que no som garrepes i paga una altra ronda, total, ja és divendres i ja no pujaran a l'oficina, excepte en Salcedo que si ha de pujar per llançar l'actualització que tenia quasi acabada. Després de prendre la darrere copa i d’acomiadar-se de tots els companys i amb mig somriure que descobreix el punt que porta, es dirigeix cap a la cova, ensenya l’acreditació a la vigilant de la porta que ni tan sols es molesta en aixecar la mirada de la revista d’armes que llegeix, sobretot perquè està molt dolguda del dia que va quedar amb ell i a més d’haver de pagar el sopar, també va haver de portar-lo a casa a rastres pel colocón que gràcies a l'alcohol i diverses drogues va aconseguir. Es una bona peça en Salcedo, en definitiva, un dels nostres...

A l’ascensor s’emmiralla i descobreix que realment va molt passat, ara quan arribi, directe a fer un glopet a la petaca de bourbon que té el seu company al calaix. Quan ja hi és per fi a la seva taula, és curiós com es pot confondre tantes vegades de taula, però, és que son tan semblants... Re-envia un parell de correus d’aquells de cadenes del Dalai Dama i se posa mans a la feina, pfffff, li costa fins i tot llegir, i de sobte... que es això de Rpcss.dll? Una .dll que no conec... putu windows, a veure que diu Yahoo Respuestas... mmmm... oh no!!! L’usuari anaconda68 (Perquè es dirà anaconda?) diu que es un troià... ara mateix mel carrego...
Cinc minuts després ja està l’actualització llançada i el mal fet, fins el diumenge al vespre no rectificaran, ja que no se'n van adonar, perquè lògicament, ells fan servir altres antivirus millors i fins el dimecres 21 no penjaran a la web la solució, cabrons...


En Salcedo ja acabat la seva obra magna, això li suposarà que no el facin cap de departament, de totes formes no l’anaven a fer, perquè la cap de personal estava molt picada d’aquella vegada que la va abordar en una convenció enviant-l’hi missatges obscens i quan ella per fi li va donar el número d’habitació, en Salcedo es va quedar adormit amb el mòbil a una mà i un got de whisky a l’altre. No en van tornar a parlar.
Abans de marxar cap al bar, obre l’Emule perquè vol baixar-se unes pelis porno, tancarà el monitor i així semblara que l’ordenata està tancat. Es torna a mirar al mirall de l’ascensor quan baixa, de mentres que pensa, foteu-vos pringats.

diumenge, 11 de gener del 2009

LES DINGUES DU RACHDINGUE (La festa de cap d’any a la mítica discoteca de Vilajuïga).

Bestial, sorprenent, moderna, babilònica, underground… Tot això i més és la sorprenent discoteca de Vilajuïga, i és que sempre que hi vaig m’ho acabo passant molt i molt bé. Per a qui no la conegui, dir que la discoteca és un mas situat a sobre d’un turonet a un parell de quilometres de Vilajuïga. La discoteca va estar apadrinada per en Dalí i dissenyada per Miette i el mateix Pierre, llavors, el resultat de la decoració es una barreja molt sorprenent i molt surrealista. Mítica es la foto d’en Dalí i en Mick Jagger fent-la petar al Rachdingue... Pensar que en Mick Jagger va estar en aquesta sala al darrer racó de Catalunya fa posar els pèls de punta, sobretot per a qui sàpiga qui es en Mick "Farres" Jagger...
Arribem cap a les 5 (havíem treballat aquella nit fent fotos), de moment el pàrquing està molt ple, de fet des de que va actuar en Jeff Mills fa cap a deu anys que jo no veia tanta gent, i és que estava molt i molt plena, però, com que és tant gran i la penya se fa molt també la festa al pàrquing, no atabala gaire, tot i estar petada. L’ambient està molt bé, ara ja no és la disco hard-techno només per francesos dels darrers anys, és nota un canvi a la clientela cada vegada més del país, de Girona, Perpinyà i Barcelona principalment i guiris en general.
De moment no conec al porter i ens toca pagar els raonables (per ser cap d’any) 20€ consumició inclosa. Recordo llavors quan vivia en Pierre i l’hi demanàvem de entrar gratis i sempre deia amb el seu català de Perpinyà: “Si us deixo entrar gratis amb que pago dj’s?” Un crack...
Anem directes a la sala de la piscina que per a aquesta ocasió li diuen “Groovy New Year behind the Swimming pool! Champagne Bar & Groovy sound”, allà estan punxant house molt actual del tipus Circoloco eivissenc. Li diuen groovy tot i que jo el conec més per underground , sequential o també: aquell house que m’agrada a mi... Només entrar, lipotímia per l’Anna, y això que encara no hem començat a beure, la nit promet.
Un cop amb l’Anna recuperada, en vaig haver de beure el seu combinat, que hi farem (jo no volia senyor policia), anem a veure que passa per la resta del garitu, anem a la sala abans anomenada terrassa i que ara li diuen la Gallery, i sorpresa: ¡Han traslladat el hard-techno de la sala central a adalt a la gallery!, tot aquest estiu allà hi anava el minimal. De fet fa més de deu anys que a la sala central només és punxa techno del millor... Per la festa han anomenat aquesta sala: “Energic New Year in the Gallery! Long Drink Bar & Techno sound”. Vale tito... Fem un parell de balls hipnòtics, i s'ha acabat, paren la música d’aquesta sala i cap a la barra que hi falta gent, merda ja ens estan cardant fora, au, cap a la sala central...
A la sala central hi punxen mínimal tot i que ja son quarts de nou i costa identificar els estils, si que identifico bé a l’amic Jack que continua baixant a bon ritme gola avall... Aquesta sala per a la ocasió li diuen “Sensitive New Year in the Circus! Cocktail Bar & Minimal Electro sound”, d’acord... Quedem atrapats molt gustosament al replà que hi ha entre la barra de dalt i la pista central, aquí l’ambient es molt lisèrgicament xafogós, que barrejat amb la minimal sessió que s’estan marcant fa que sigui un dels millors moments de la nit, aquest es el millor lloc per a veure els deejais que s’ho estan currant molt. De fet no ens moguem d’aquí, perquè l’ambient mola i també perquè les sis escales que baixen fins davant de les rentadores* son bastant xungues a aquestes alçades de la nit, no oblidem que parlem d’un mas amb parets, paviments i per suposat escales, molt irregulars. Però en Jack ens torna a cridar des de la barra principal i hi anem a veure que s’explica... Aquí passem bona estona fent fotos, vídeos, xerrant amb uns i amb altres i és que l’ambient és de molta germanor, extasiant podríem dir!!!... També d’aquí ens venen a fotre fora, ja son cap a les nou del matí i de fet ja fa una hora que hauria d’haver començat a la sala de la piscina el: “Café & Soft bar with lounge sound from 08h to 10h for VIP member”... Això mereix un punt i seguit.
.
Café & Soft bar with lounge sound from 08h to 10h for VIP member???: Això anava de lounge sound, no? Per baixar la festa una mica de cafè i chillout, perfecte. Si, si, es clar, lounge sound... Per si encara ens havíem quedat amb ganes, gran sessió d’una molt curta horeta de la discjockey Freeda, marcant-se una de les millors sessions undergrounds que hem presenciat darrerament i n’hem presenciat unes quantes. Potència, ritme, i seqüenciacions a parts desiguals. Davant del centenar de zombis que quedàvem a aquesta hora del matí, a més de l’espectacle va fer que ningú ens poguéssim quedar parats, impossible... Això de cafè és referia a dos empleats de la discoteca amb caixes de croissants i napolitanes que repartien entre l’afamada clientela...

Potser hi havia cafè, però, el senyor Daniel’s ens ho amagava. Passades les deu del matí començava la lounge sessió, era el moment de partir, tenint en compte que una retirada a temps és quasi sempre una victòria.
Memorable.
*rentadores: Si et poses a la pista central davant de la cabina, és el que veus, i és que la cabina està feta de rentadores... llàstima que mai me’n recordi de fer fotos, perquè és molt kitsch.