dimecres, 29 d’abril del 2009

M'agrada EMPURIABRAVA! 1

Panoràmica des dels edificis del Delta Muga, les típiques cases empuriabravenques i La Muga en primer terme, darrere Castelló d'Empúries i cap al fons les les muntanyes de l'Albera i El Canigó nevades.

dimarts, 28 d’abril del 2009

PATRIOTISME I DIGNITAT: CATALUNYA NO MEREIX MENYS (Joan Carretero)



Aquest article publicat a l'Avui l'hi ha costat a en Carretero la suspensió provisional de militància a ERC. Tot i que crec que el tornaran a readmetre, caldrà veure si en Carretero ho accepta. Personalment estic d'acord en quasi tot, però on més coincideixo es en el penúltim paràgraf sobre l'ètica que ha de manar a l'independentisme, no pot ser que un president de Diputació el primer que faci quan pren possessió del càrrec sigui apujar-se el sou un 42% (Enric Vilert, Diputació de Girona, any 2007, 98.000€ bruts anyals per catorze pagues), o "tunejar" cotxes ja de per sé força "tunejats", etc...



PATRIOTISME I DIGNITAT

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!



Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...



Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.



A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.



El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.



L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.



Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.



El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.



Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.



Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.



Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.



L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.



El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.



dilluns, 27 d’abril del 2009

DEFENSEM EL TREN, ATUREM LA MAT, SALVEM L’EMPORDÀ (2a, part: El vídeo).

Vídeo explicatiu de les nombroses barbaritats que des de Figueres, Barcelona i Madrid es vol perpetrar al nostre estimat Empordà.


El vídeo no mostra totes les infraestructures previstes a les rodalies de Figueres perquè no haurien cabut, però, si que mostra la nova barrabassada, els molins d'energia eòlica de 180 metres d'alçada, una alçada equivalent a la d'un edifici de més de cinquanta plantes.



dissabte, 25 d’abril del 2009

La COPE reconeix que hauria d'haver apartat abans Losantos

Fins que el fill de puta no ha mossegat la mà de l'amo no l'han retirat... Només recordar que Terra Lliure el va segrestar i l'hi va cardar un tret a la cama...
Font ElPeriódico.cat

25/4/2009 COMUNICADOR CONDEMNAT PER INJÚRIES

La COPE reconeix que hauria d'haver apartat abans Losantos

• Els bisbes recolzen la decisió de relegar el controvertit locutor

JUAN RUIZ SIERRAMADRID
El president de la COPE, Alfonso Coronel de Palma, va anar dijous passat a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) per parlar de Federico Jiménez Losantos. Tres setmanes abans, la cadena havia comunicat al polèmic locutor la decisió de traslladar-lo del seu actual horari matinal, el de més repercussió, a un programa del vespre juntament amb un altre controvertit periodista, César Vidal, així que Coronel es va presentar davant el ple de l'episcopat, format per més de 80 bisbes, i va explicar el perquè de la degradació, o expulsió encoberta, de Losantos. Segons fonts pròximes a diversos assistents a la reunió, el dirigent de la cadena propietat de l'Església va reconèixer dues coses: que el correctiu hauria d'haver-se portat a terme abans i que el locutor, condemnat unes quantes vegades per injúries, actuava més com una espècie de telepredicador que com a professional del periodisme.La cadena ha recorregut a la mesura per forçar la marxa de Losantos --cosa que està sospesant, com ell mateix ha reconegut-- i d'aquesta manera evitar pagar-li la costosa indemnització a la qual tindria dret si fos acomiadat.Els bisbes van estar d'acord amb la mesura. Fins ara, el seu president, el cardenal Antonio María Rouco Varela, exercia de defensor del locutor. No obstant, al criticar i ridiculitzar personatges tan importants dins de la jerarquia eclesiàstica com l'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, o el nunci del Vaticà a Espanya, Manuel Monteiro de Castro, Losantos havia tensat la corda en excés. La prova es troba en la nota que ahir va distribuir la CEE, després de la conclusió de la seva assemblea plenària, que va començar dilluns. "El president de la cadena ha presentat un informe sobre els acords adoptats en les setmanes passades --diu el comunicat--. La direcció de la COPE, a qui correspon la responsabilitat de la presa de decisions en l'empresa, compta amb la confiança de la Conferència Episcopal com a accionista majoritari".L'EUGENÈSIALa nota va ser explicada ahir pel secretari general de la CEE, Juan Antonio Martínez Camino, que no va parlar de la visita de Coronel als bisbes, però va carregar contra la selecció genètica d'embrions, que permet evitar les malalties hereditàries. La va qualificar de "tècnica eugenèsica", una expressió que apunta als experiments racials del règim nazi.

dijous, 9 d’abril del 2009

DEAR KAREN;


Estimada Karen:
Si estàs llegint això,
vol dir que he trobat el valor per a enviar-t’ho,
bé per mi.
No em coneixes molt bé,
però, si m'ho permets,
tinc tendència a repetir una vegada i una altra lo dur que em resulta escriure,
però, això és el més difícil que he hagut d'escriure mai.
No existeix una manera fàcil de dir-ho, així que simplement ho diré:
he conegut algú.
Va ser una casualitat,
jo no ho estava buscant,
no ho vaig planejar,
va ser la tempesta perfecta;
Ella va dir una cosa, jo vaig dir una altra,
quan em vaig adonar volia passar la resta de la meva vida al mig d'aquella conversa.
Ara tinc la sensació en les meves entranyes que pot ser ella,
Està completament boja, d'una forma que em fa somriure, extremadament neuròtica i exigeix un manteniment exhaustiu,
ella ets tu Karen.
Aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no sé com estar amb tu ara,
m’espanta.
Perquè si no estic amb tu immediatament, tinc la sensació que ens perdrem allà fora.
Aquest és un món enorme i dolent, ple de voltes i racons i n'hi ha prou amb parpellejar perquè desaparegui el moment.
El moment que va poder canviar-ho tot,
no sé el que hi ha entre nosaltres i no puc dir-te que hauries de saltar al buit per algú com jo.
Però,
fas tanta bona olor com la llar,
i fas un cafè excel·lent,
això també és important, veritat?
Truca’m.


Infidelment teu.
Hank Muddy.

diumenge, 5 d’abril del 2009

OUR FIRST HOUSE.

Aquest és el títol d'un bloc curiós dels EEUU. A Our first house trobarem les vicissituds d'una feliç parella en el que expliquen setmanalment els progressos que van fent amb la construcció de la seva primera casa. El més sorprenent és la rapidesa de tot plegat, jo creia que després de veure pelis com "Aquesta casa és una ruïna" allà era si fa o no fa com aquí, allò que deien a la peli "dues setmanes", que era el que sempre responien quan els hi preguntaven si faltava molt. Doncs aquesta parella, na Jen i en Justin, en tres setmanes ja tenen l'estructura. Hi ha coses típicament americanes, cases de fusta enormes, urbanitzacions tipus "Dones desesperades", i per suposat la religió, ja a la primera setmana expliquen que sortint de missa els Diumenges s'hi passaran per a veure com va la casa i fer fotos per a després poder pujar-les al bloc.
Fa un parell d'anys vàrem fer a casa ampliacions i reformes, van durar quatre mesos quan no havien de durar més d'un, a sobre els paletes van marxar abans d'acabar perquè... "S'havien compromès amb altres feines i a casa ja feia molt que hi eren"... Igual que na Jen i en Justin, igual...

dissabte, 4 d’abril del 2009

ABRAÇADES D'AQUELLES QUE MARQUEN.



Quan algú que aprecies et diu que si l'hi queden cinc, deu o quinze anys de vida vol saber-ho, és quelcom que et colpeix. Si aquest algú que et diu això, t'ho diu perquè les successives negligències mediques l'estan acollonint, és de jutjat de guàrdia.
El problema és, que al jutjat s'ha d'anar només quan ja s'ha comés la negligència, no abans, tot i que sàpigues del cert que la cometran, no pots anar abans perquè llavors hauràs begut oli, tothom passarà de tu, per por a ser denunciat.
Però si que pots anar a la inspecció de la seguretat social.
Això és el que va fer una bona amiga, i va aconseguir que el seu cas que fins ara havien anat portant a la Corunya, ho revisi un metge a l'Hospital Clínic de Barcelona. Aquest metge la mirà als ulls i l'hi donà bones notícies. El seu cas és curable, probablement sense quiròfans.
La casualitat va fer que dormíssim a la mateixa ciutat, Barcelona, el dijous passat i així poguéssim veure'ns i xerrar una estoneta (una hora i mitja i dues birres van passar en un moment) i abraçar-nos, i és que aquesta noia don unes abraçades, d'aquelles que no s'obliden, perquè son abraçades de valentia i optimisme, com poques persones en saben fer.
Ja ho tens guanyat això reina.
T'estimem Sesé.