ABRAÇADES D'AQUELLES QUE MARQUEN.

Quan algú que aprecies et diu que si l'hi queden cinc, deu o quinze anys de vida vol saber-ho, és quelcom que et colpeix. Si aquest algú que et diu això, t'ho diu perquè les successives negligències mediques l'estan acollonint, és de jutjat de guàrdia.

El problema és, que al jutjat s'ha d'anar només quan ja s'ha comés la negligència, no abans, tot i que sàpigues del cert que la cometran, no pots anar abans perquè llavors hauràs begut oli, tothom passarà de tu, per por a ser denunciat.

Però si que pots anar a la inspecció de la seguretat social.

Això és el que va fer una bona amiga, i va aconseguir que el seu cas que fins ara havien anat portant a la Corunya, ho revisi un metge a l'Hospital Clínic de Barcelona. Aquest metge la mirà als ulls i l'hi donà bones notícies. El seu cas és curable, probablement sense quiròfans.
La casualitat va fer que dormíssim a la mateixa ciutat, Barcelona, el dijous passat i així poguéssim veure'ns i xerrar una estoneta (una hora i mitja i dues birres van passar en un moment) i abraçar-nos, i és que aquesta noia don unes abraçades, d'aquelles que no s'obliden, perquè son abraçades de valentia i optimisme, com poques persones en saben fer.

Ja ho tens guanyat això reina.
T'estimem Sesé.