Unai

350 ANYS DE RESISTÈNCIA

El proper dissabte 7 de novembre a les 4 de la tarda tothom cap a la plaça Catalunya de Perpinyà.

El programa:

Manifestació 350 anys

10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
13h Dinar
14h Animacions infantils
16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
18h Parlaments al Castellet
20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
21h Concerts (Casa Musical)

Concerts:
AL TALL

RAPH DUMAS & THE PRIMAVERAS

ALLIOLI CLASH (Pirat's Sound SIstema + Mauresca Fracas Dub)

Més informació a 350anys.cat

M'agrada EMPURIABRAVA! 5

ABANS I DESPRÉS DEL 13-S

No em puc estar de pujar aquest escrit publicat a l'Avui, d'algú com l'alcalde d'Arenys de Munt, en Carles Móra, un exemple de polític valent i fidel als seus ideals. Hi han dates que passen a la memòria com a petites fites que ens acosten a la nostre necessitat independentista. La Diada del 77, el 7 de març del 2009 a Brussel·les, etc. i, de ben segur el 13 de setembre del 2009, també passara com una de les diades que ens apropà a la independència de Catalunya, contra tots els poders espanyols es va poder fer una consulta, que si bé no tenia cap rellevància legal, si estava carregada de simbolisme per tal com va respondre la societat espanyola, i els símbols són molt importants. El millor de tot això és que ara i amb data de 13 de desembre s'estan plantejant moltes consultes similars, faltaran però les més grosses: Barcelona i rodalies...

El text original el podeu llegir a aquest enllaç.

Imbuït de l'èxit de la consulta sobiranista que Arenys de Munt va fer el 13 de setembre, l'alcalde explica per què volia, vol i voldrà la independència.

Abans i després del 13-S

Carles Móra Tuxans / Alcalde d'Arenys de Munt / (per Arenys de Munt 2000 - EPM)

Indignació és la vivència d'uns avis que acabaven d'arribar de veure els seus parents d'una altra comunitat espanyola. El seu nebot gaudia d'un pis social per 46 euros al mes i abastava més subsidi d'atur treballant menys, entre molts altres greuges que m'exposaven, enutjats. Era a finals d'agost, en un sopar organitzat per l'Esplai Verge del Remei: "Aquí és molt més difícil de viure? i cada dia més".
El dèficit fiscal català és escandalós, inassumible, més d'un 10 per cent del PIB, és a dir, 22.000 milions d'euros l'any, 3.000 € per persona i any, 12.000 € per família i any, 60 milions d'euros al dia. Amb el nou finançament, malgrat que recelosos, molts pensàvem que es milloraria la situació, però anàlisis acurades, contrastades i aprofundides demostren que seguirem perdent entre 50 i 55 milions d'euros diaris. L'anivellament solidari és letal per al nostre país: la nostra renda, l'índex de competitivitat i l'índex de desenvolupament humà han baixat; l'Estat de benestar se n'està ressentint progressivament i alarmant. Per vèncer la crisi econòmica necessitem poder decidir on van a parar els nostres recursos, com s'administren, quin paper donem a les entitats bancàries, què prioritzem. No cal que reparteixin els nostres diners des de fora, ja som grans.
El maridatge amb l'Estat Espanyol ens ofega des de fa anys. Catalunya ha perdut vuit llocs (del 3r a l'11è) entre les comunitats autònomes perquè pateix un espoli fiscal, contravenint l'article 206.5 de l'Estatut que exposa que "l'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per càpita". Aquest espoli es manifesta en tots els àmbits: en el sistema de pensions català (-13.097 milions d'euros), en la seguretat social catalana (els catalans aporten el 74 per cent al fons de reserva estatal), en les beques als estudiants (els nostres estudiants són el 17 per cent de tot l'Estat i només reben el 8 per cent de les beques), en la transmissió d'herències (els catalans paguem entre un 25 per cent i un 30 per cent del valor; a Madrid, entre molts altres llocs, no s'ha de pagar res), en l'IRPF (un matrimoni mitjà de casa nostra paga un 15 per cent més que un de madrileny), en l'aplicació de la llei de dependència (Andalusia ha rebut el triple que Catalunya), en el nombre de funcionaris (Catalunya, 8,3 per cent; Extremadura, 23,3 per cent)?
Un poble que n'oprimeix un altre no pot ser lliure. Un Estat que no deixa parlar el poble i desobeeix les seves pròpies lleis no pot demanar-li coresponsabilitats. Malgrat que els art 1.1, 6, 9.2, 16.1, 20.1, 22 de la Constitució espanyola, així com el 137 sobre autonomia local i el 7/85 de la llei de règim local, garanteixen les consultes populars, que són un dret constitucional inalienable i indefugible, el 4 de setembre, després de tres mesos de presentació de la moció al ple municipal, per part de la CUP, l'Estat presenta un recurs a través d'un advocat amb passat falangista, s'autoritza una concentració de la Falange i ens prohibeix, anant ensems contra el reglament d'ordenació municipal, donar suport a la Comissió Organitzadora de la Consulta Popular mitjançant la cessió d'una sala que tothom utilitza tothora.
Sense una ànima comuna, un poble només és una multitud. El dia 13-S tots érem un: abraçades, somriures de complicitat, cants i proclames, emoció desfermada quan els més grans, farcits de records, dipositaven el vot a l'urna, plataformes i entitats d'arreu del Països Catalans, periodistes provinents d'Europa i d'Amèrica? L'autoestima creixia per moments i la consciència nacional agermanava els milers de persones que celebràvem democràticament, joiosament, cívicament aquest retrobament. Ja aleshores, una idea planava i aixoplugava el nostre delit més sentit: si volem, podem!
Som una nació amb un bon futur i un horitzó excel·lent. Innovadors de mena, treballadors reconeguts, experts negociants amb escoles de prestigi internacional, amb una tradició industrial i empresarial secular, un sector turístic apreciat, capdavanters en farmacèutica i biomèdica, tecnologia, telefonia mòbil i serveis, amb una cultura i una història de pedra picada que ens arriba al moll de l'os? Reunim totes les condicions idònies per entroncar escaientment amb moltes garanties en les megaregions europees i asiàtiques, sense desmerèixer altres zones del món. Estem preparats i el nostre escenari natural és projectar-nos a l'exterior.
Una Catalunya "neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", com deia Salvador Espriu. Amb un sistema polític canviat, una altra llei electoral, llistes obertes, amb més protagonisme de les assemblees populars, amb límit de mandats. Un sistema en què no importi tant el partit i la rendibilitat política. Amb una llei del funcionariat diferent, més d'acord amb les necessitats del país. Amb una dinàmica jurídico-administrativa i empresarial i industrial molt més ràpida i àgil que no arruïni el país ni creï tanta frustració?
Un país que prioritzi les persones, les pensions i les polítiques socials, que redueixi els impostos (societats, IRPF, cotitzacions) i creï les infraestructures que necessitem realment per ser capdavanters.
Una nació amb representació a les Nacions Unides, al Consell de Ministres de la UE, al Banc Central Europeu, amb presidència de tant en tant a la UE, que ben aviat gaudirà d'un respecte i reconeixement internacional.
La veu del poble és la veu de Déu. Necessitem un milió i mig de veus a favor de la independència, 68 escons. El Cercle d'Estudis Sobiranistes (CES) calcula en dos milions els electors que hi estarien d'acord. S'ha de fer, però, molta pedagogia perquè els ciutadans i ciutadanes ho vegin clar. Pedagogia des de l'empatia i l'afabilitat; des de la claredat i el pragmatisme. L'independentisme és, sobretot, un projecte comú basat en la iniciativa, l'optimisme, la convivència i el diàleg. Exemples clars, concrets, per ser eficients i eficaços. Aviat podem fer costat a Montenegro, Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud, que han estat els últims a aconseguir-ho.
Treballem-hi, esmercem-hi esforços, encomanem la nostra il·lusió amb una rialla sincera dibuixada al rostre. Deixem enrere la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria que plorava amb desesperat dolor el poeta. Pel record sagrat dels nostres avantpassats, pel futur dels nostres fills i néts, que esperen el bo i millor de tots nosaltres, dibuixem aquest nou, motivador i esperançador horitzó. Som-hi!

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dilluns, 21 de setembre del 2009

CLASSE MAGISTRAL DE PERIODISME SAGAÇ.

Avui hem pogut assistir a una classe magistral de periodisme al telenotícies de TVE1 del migdia .
Explicaven la lamentable notícia de la troballa del cadàver trossejat i dins d'una maleta d'una dona pel moment sense identificar.
La sagaç periodista entrevista a una veïna que ha vist el cadàver: "He vist el cap amb la cara blava, molt botida, amb talls al coll, molt i molt demacrada".
La exemplar entrevistadora volia saber si havien signes de cops a la cara i l'hi venta una intel·ligent pregunta a la entrevistada: Hi havien senyals de violència?
Felicitats.

INTERNET EXPLORER 8, CATALÀ DE CATALUNYA

Microsoft no és que m'agradi gaire, però, a vegades es lluïxen amb detalls com aquest... Per la contra, si vols descarregar el Firefox, no el baixaràs en català, el baixaràs en català/valencià...

M'agrada EMPURIABRAVA! 4

VALENCIÀ vs. CATALÀ. Digues-me negatiu, però, això ja està perpetrat...

Revisant correspondència electrònica antiga, trobo uns correus que vaig creuar amb els responsables de la web del ministeri espanyol de presidència. Crec que és prou colpidor de lo fatxes políticament correctes que són els socialistes espanyols i torracollons que pot arribar a ser un servidor.
Serveixi també per si, com deia l'Albert, una nit trobo al meu carrer, un cotxe que m’espera sense llums i amb el motor en marxa...
Una nit del mes de desembre del 2004 vaig entrar a les planes del ministeri d’hisenda espanyol, no me’n recordo per què fer. Quan vull triar l’idioma, quedo perplex quan a més del gallec, de l'èuscar i del català, també es pot consultar en “valencià”, no puc evitar de fer un cop d’ull, més perplexitat encara, no s’han molestat ni en ficar cap variant dialectal del valencià, de fet l’enllaç porta a la mateixa plana que la versió catalana, dos enllaços de dos llengües diferents que porten a la mateixa traducció.
Interessant.

No puc estar-me d'enviar un correu demanant perquè no esta la web també en mallorquí o en altres llengües espanyoles com l’aranès o el bable, i també en varietats dialectals del castellà com l’andalús, que si tenen un sistema operatiu güindous també podrien tenir el preciós enllaç a hisenda...
El correu també l’envio a ERC de l’Alt Empordà, de seguida es posa en contacte amb mi en Francesc Canet, m’explica que els diputats d’ERC estan treballant el tema al congrés dels diputats.

Dos mesos més tard no hi ha resposta per part dels responsables de la web i els hi torno a escriure aquest cop a la plana de "presidéncia" a veure que passa. Al dia següent em contesten diguen-me que ho re-envien als responsables de la plana d’hisenda (els que no contesten), els hi dic que hisenda depèn d'ells i llavors haurien de ser vàlids per donar una resposta.

Vuit mesos després!!! Si, si, vuit mesos, em contesten diguen que ells consideren oficials les llengües que són oficials segons els estatuts d’autonomia de cada comunitat, així el País Valencià, ui, perdó, que ara és la Comunitat Valenciana, disposa d’un flamant idioma nou i totalment diferent del català, tant, que cal un enllaç apart!!! Tenen la barra de, pedagògicament, explicar-me també que l’aranès i el bable no son idiomes reconeguts als seus corresponents estatuts, i llavors tenien raó, ara no.

Tot i així van canviar les banderetes de les comunitats, per un flamant Benvinguts i així creien que acabarien amb el problema... Sorprèn la plana d’hisenda que tot i haver canviat les banderes pels benvinguts hi han deixat dos enllaços de benvinguts, i si passes el cursor per sobre en un diu valencià... S’ha de dir que com a mínim ara s’han preocupat de fer la traducció a la varietat dialectal valenciana; a serveis, n’han posat servicis, increïble que es gastin els calés en això...

Per aquest temps s’havia aprovat el nostre malaurat Estatut, que diu que l’aranès es llengua oficial a Catalunya, com el valencià al País Valencià... Només que els experts reconeixen l’aranès com una llengua (atenció, l’Estatut diu “llengua occitana” que a Aran es diu aranès) i el valencià com un dialecte. Resulta que en aranès, benvingut es diu ”benvengut”, després d’assegurar-me que a les planes mencionades no apareix l’enllaç a l’aranès, els hi vaig tornar a escriure per saber perquè no respectaven la doctrina que ells mateixos havien creat i mai més en varen contestar... Això passava pels vols de novembre del 2006.

El fet de que no contestin evidentment és perquè no tenen una resposta vàlida que oferir, varen posar la bandera valenciana seguint la norma espanyola de dividir tot el que pugui sonar a Països Catalans amb sodomitzants arguments legals, però, quan es tracta d’aplicar la llei com en el cas de l’aranès, s’ho passen pel forro.
El cert és que si sumem la població de Catalunya, del País Valencià, de les Illes, del sud de França i Andorra, érem uns catorze milions de possibles catalanoparlants, cap a un 30% de la població espanyola, però, si treus els valencians, tens cinc milions menys, llavors ara soms vuit milions i mig de possibles catalanoparlants i cinc de la variant valenciana.
A partir d’ara intèrprets valencià-català com al Polònia...

ESTRES BLOCAIRE

Durant uns dies això no s'actualitza perquè aquest humil blocaire està estressat i amb prou feines pot obrir el portàtil per assumptes no laborals. I a sobre avui té ressaca...

M'agrada EMPURIABRAVA! 3

La torre del club nàutic.

QUE LA PRUDÈNCIA NO ENS FACI TRAÏDORS (Censura a l'Avui).

Publica avui al seu bloc, el company Fèlix, un article d'en Victor Alexandre, que, tot i tenir data de publicació a l'Avui, el director en funcions, Toni Cruanyes ha decidit censurar.
D'acord o no, (personalment subscric la totalitat de l'article) la censura és lamentable, tot i que segons l'e-notícies, els responsables de l'Avui diuen que no l'hi van demanar cap article, en Víctor Alexandre assegura que té un correu electrònic del cap d'opinió confirmant el dia de publicació.

Esquerra, partit conservador

[ Aquest article, malgrat tenir fixada data de publicació a les pàgines de l'Avui, ha estat prohibit per Toni Cruanyes, director en funcions del diari. ]
Durant força anys, com molts altres catalans, he votat Esquerra Republicana plenament convençut que votava un partit d'esquerres, que és la meva ideologia. Però ara he vist que té una direcció conservadora. El votava perquè pensava que els seus dirigents, a banda de coincidir amb les meves idees socials i amb una manera d'entendre la vida, tenien com a fet prioritari la llibertat de Catalunya. El meu ideal era i és ben senzill: primer de tot la llibertat, després la gestió d'aquesta llibertat. No m'interessen els pusil·lànimes perquè no aspiro a ser un esclau d'esquerres, aspiro a ser persona. I per poder ser persona necessito ser lliure. Lliure per ser qui sóc, lliure per decidir, lliure per viure amb dignitat. De sobte, però, els dirigents d'Esquerra em diuen que les coses són justament a l'inrevés. És a dir, que la llibertat del meu poble ara no toca -ara toca pluja fina- i que el dret de ser, el dret de decidir i el dret de viure amb dignitat són somnis de tanoca que el temps esvairà com s'esvaeixen les bombolles de sabó en contacte amb la mà de l'infant.
Estic esbalaït, francament. Ja sé que no sóc l'únic, n'hi ha milers i milers com jo, però això encara fa més dramàtica la situació. Estic esbalaït perquè, com a independentista i home d'esquerres que sóc, ja fa temps que em pregunto com puc votar Esquerra sense caure en una flagrant contradicció. Com puc votar-la si s'ha convertit en una força conservadora que em diu que la independència és secundària? D'un partit d'esquerres se n'espera aire fresc i fermesa per transgredir una legalitat injusta. El conformisme, la covardia, la submissió i l'acomodació a la humiliació, en canvi, són trets propis d'una naturalesa conservadora. El conservador és molt gelós del seu plat de llenties, agraeix a l'amo que li permeti omplir-lo i per res del món posa en perill una engruna de pa a canvi d'una dignitat incerta. Per això mai no troba el moment d'anar més enllà, perquè està tan acostumat a viure en captivitat que res no l'espanta més que la llibertat. En parla molt de la llibertat, això sí, però només com una icona abstracta, només com una pastanaga celestial inassolible. I és que el captiu bon minyó a qui l'amo ha cobert de privilegis no s'allibera mai. És un captiu vocacional que l'únic que lamenta és no tenir cua per agrair més explícitament els copets que l'amo li dóna a l'esquena.
El conservador mor sempre entre les quatre parets de la presó. Però, mentre és viu, es burla dels companys que barrinen plans de fuga o els desqualifica obertament. Hi està obligat per poder justificar la seva covardia. Prudència en diu, de la covardia. De fet, si els carcellers no existissin els hauria d'inventar. Sort en té que sempre hi són amb l'esguard amatent per reprovar el més mínim gest d'autoafirmació individual o col·lectiva. Ves quin compromís que un dia es deixessin la porta oberta. Quina mala consciència que li crearia, ara que ha millorat el seu estatus gestionant el dia a dia penitenciari. "Política social de la presó", en diu ell. A més, és un conservador agraït perquè l'alcaid l'ha nomenat vicecarceller honorífic i és molt important. Ell ho té clar: només un radical, només un extremista empenyeria la porta i marxaria.
Jo, esforçant-m'hi, puc entendre aquestes febleses humanes. Però em pregunto si un partit polític que les practiqui, per més que s'amagui darrere el nom d'Esquerra, pot ser mai el meu partit. El conformisme i el conservadorisme no van amb mi. M'agrada la gent que es rebel·la contra la ignomínia. M'agrada la gent que no es ven ni s'agenolla i que no em desqualifica pel sol fet de mantenir-me dret quan ells s'arrosseguen per terra. En les properes eleccions catalanes vull poder votar una força política que no sigui conservadora, una força desacomplexada que consideri la llibertat com el bé més preuat de l'ésser humà. Vull poder votar, en definitiva, una força que em retorni la dignitat que Espanya i França ens han robat a mi i al meu poble.
Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

ESTAT DE LA ILP (Rebut de 10Mil.cat i Catalunya Estat Lliure)

Benvolgut/da,
Després de la presentació de la ILP al Parlament de Catalunya, s'ha iniciat un procés per a comprovar la validesa formal de la Iniciativa Legislativa Popular, que en el nostre cas no és tasca fàcil per part de la Mesa del Parlament, a l'haver presentat una Comissió Promotora de més de 10.000 membres.
El dia 21 de Maig, la Mesa es va reunir per tal d'acordar donar-nos trasllat d'una sèrie d'incidències detectades en la llista de la Comissió Promotora, per tal de ser subsanades en un període de 15 dies, sense que això signifiqui que s’invalida la ILP, com diu la pròpia acta.
A continuació us resumim les incidències posades de manifest per la Mesa:
1) Incidències Polítiques.
En aquest tema, hi ha una qüestió de principis. La Mesa considera que els ciutadans i ciutadanes del País Valencià les Illes Balears i Catalunya Nord han de ser expulsats de la Comissió Promotora. Evidentment, no podem acceptar que s’expulsin compatriotes de fora del Principat. Lluitarem perquè siguin admesos, i en tot cas, si els volen expulsar que sigui la Mesa qui els exclogui, si considera que no són catalans, i n’expliqui els motius.
2) Incidències Reals.
Aproximadament 40 persones no han informat correctament els seu nom. (O bé falta el nom o bé falta un cognom). I algunes més tenen errors al DNI. En els propers dies, enviarem un email a aquestes persones per tal que ens facilitin les dades correctes.
3) Intent de desprestigi.
Degut a la baixa quantitat d'incidències detectades entre més de 10.000 signants, la Mesa vol escapolir-se de la seva responsabilitat i intenta desprestigiar la Comissió Promotora i la mateixa ILP, menystenint i infravalorant la quantitat històrica de promotors que han signat la ILP.
- Hi ha 3 persones que han posat un nom fals. Al repassar la llista de la Comissió Promotora d’Internet, se'ns van colar 3 noms falsos que han donat lloc a algunes crítiques. 3 de 10.000 és tot el que han pogut trobar. Lògicament els traurem.
- 8.700 persones, segons la Mesa del Parlament, han de signar manuscritament la llista de la comissió promotora.Aquest és el punt més important. La Mesa del Parlament, en una interpretació errònia de la llei, ens demana la signatura dels 8.700 promotors que heu signat per la web. Segons la llei, la ILP ha d'anar acompanyada de la relació dels membres de la comissió promotora amb les seves dades personals. Per tant, nosaltres vàrem lliurar la relació de membres donant el nom i el DNI. Demanarem a la Mesa del Parlament reconsidrei la seva postura en aquest punt.
Els membres de la Mesa del Parlament són molt conscients que darrera d'aquesta ILP hi ha més de 10.000 promotors.
De la llista presentada, només 100 podrien tenir algun error. A la resta no hi han detectat cap problema en les dades facilitades. Per tant, ens hem de felicitar per la bona feina feta, pel compromís de tots vosaltres en posar correctament les dades, i per l'èxit aconseguit al presentar una Comissió Promotora tant extensa. A més a més els membres de la Mesa han rebut més de 7.500 emails vostres demanant-los l’admissió a tràmit. Per tant, felicitats a tothom per la vostra implicació.
Hem encertat el projecte, estan molt nerviosos perquè legalment tindran molts problemes en el cas de no admetre a tràmit la ILP, i és per això que intenten minimitzar l'èxit inicial aconseguit.
El més important, però, és que tard o d'hora la Mesa haurà de decidir si permet o no permet que es debati al Parlament la convocatòria d'un Referèndum d'Autodeterminació. Poden minimitzar la força que tenim, poden desprestigiar la iniciativa, però no poden defugir de la seva responsabilitat política.

Catalunya Estat Lliure

10Mil per l'Autodeterminació

Cada dia un pas més.

FINAL DE LA CHAMPIONS, MÉS MOTIUS PER LA INDEPENDÈNCIA

Si ahir Catalunya hagués estat independent, no hauríem hagut de suportar la nefasta retransmissió que ens vàrem haver de tragar per part dels inefables d'Antena3 i haver d'escoltar els putos anuncis de "Los Hombres Del Paco" o de "La Chica de Ayer". Però el que de ben segur no hauríem suportat es haver de veure en una pantalla minúscula el lliurament de copa i medalles alternant-se amb anuncis que ocupaven tota la pantalla.

Lamentable.

Potser TV3 hauria d'haver piratejat l'emissió, per l'interés general de Catalunya, quan es va veure el que s'estava perpetrant i emetre sense anuncis les celebracions blau granes, després ja ho trobaríem.

Visca el Barça i visca Catalunya!!!

GOOGLE PAÏSOS CATALANS

Curiosa iniciativa, algú (no he aconseguit esbrinar qui), ha creat un mirall del cercador Google, per poder fer un Google Països Catalans.
Quan parlem de Google com cercador, parlem d'Internet, de webs, d'escrits, en definitiva de paraules, que és el que forma una llengua. No hauríem d'entendre l'abast d'un cercador amb fronteres polítiques, més aviat les possibles fronteres haurien de ser idiomàtiques. Google abans era més innocent i estava més per l'idioma que per les fronteres, però, és una empresa, i les empreses reben pressions de tota mena i ells no s'han escapat.
Hi va haver un temps que existia un domini anomenat http://google.ppcc.cat/le.ppcc.cat/, era una web privada sense anim de lucre, Google va acabar amb ella amb un burofax de quatre planes, com explica RacoCatalà. Això és una practica habitual, fer servir la portada de Google, però, sembla ser que no ho pots fer servir com Països Catalans, ja estem acostumats. Poc que passa pas res.

Diuen els més vells que va existir fa temps un Google Catalunya, però, no m'ho acabo de creure, tot i que tinc clar que algun dia ho arribarem a tenir. Actualment hi ha un Google en català, i un Google.cat, però, no us emocioneu, no han afavorit ni molt menys la versió catalana, també hi ha un Google espanyol a més del Espanya.

Just no?

Doncs no.

El .es funciona perfectament, en canvi el .cat té errors. És el que hi ha.
Si intentes pitjar l'enllaç de Entra (típic del Google, a dalt a la dreta, per a accedir amb un compte Gmail) a la plana de Google.cat, et surt un missatge d'error, hi has de pitjar un altre cop a Entra-hi. Això no passa a Google.es. Serà per culpa dels nostres menystinguts pronoms febles?

Passa pas res...

Respecte a fer servir el Google.cat o la versió .es en català, hi ha un gran problema que els usuaris ja fa temps que hem detectat i que descriu perfectament el blocaire Francesc Sánchez al seu article Google: Una amenaça pel català. De vegades fan que sigui més pràctic cercar en castellà que en català, no anem bé.

Certament Google és el meu cercador de referència, perquè funciona molt bé, però...

Cal que Google es posi les piles, com deia al principi, un cercador és un cercador de mots, d'escrits, no pas de fronteres i menys encara si aquestes ho son administratives.

Fins la independència no tindrem un cercador en condicions?

D'acord.

Ja ho aconseguirem... Algun dia.

M'agrada EMPURIABRAVA! 2

STEP BY STEP I CK GROUP ARRASEN AL CAMPIONAT D'ESPANYA DE HIP HOP CORNELLÀ 2009.

Els ballarins rosincs del GimRos han tornat a triomfar a sobre l'escenari. Llàstima dels més petits de Zona8 que avui no han pogut pujar al podi a la categoria de junior en que participaven, han quedat vuitens.

La primera alegria de la nit ha vingut amb Step By Step, que després d'una exhibició de ball quasi perfecte, han aconseguit situar-se en primer lloc de la categoria Absoluta.

Després ha tocat el torn a CK Group que a la categoria Professional han aconseguit tornar a ser els primers classificats per segon any consecutiu.

Això només es pot aconseguir amb talent i molta feina.

El campionat d'enguany ha tornat a ser un èxit tant de participació com d'organització. La participació de més de cent grups ja assegurava l'èxit en termes de quantitat. Amb aquesta gran assistència hem pogut assistir a exhibicions de bon hip hop. Actuacions magistrals com la de Salah que ha aconseguit fer embogir tot el parc esportiu de Cornellà al ritme de Din Da Da. També hi havia algun famoset de Fama que feien que les més petites xisclessin com una mala cosa.
L'organització de la Irene, com sempre, impecable. Els grups amb els que té relació, (La Vieja Escuela, etc...) no han participat, així s'evita el lamentable espectacle que vàrem presenciar a Sitges. Només dos temes no m'han agradat de l'organització, un, el servei de bar, que aquest any ha quedat reduït, dels dos taulells d'altres edicions a un aquest any, atès només per dues noies. Al bar les cues han sigut de vint minuts i a sobre quan encara quedava tota la categoria professional per actuar ja no els hi quedaven entrepans i el pitjor de tot: No hi havia cervesa!!!

L' altra cosa que segueix sense agradar-me gens és el tema de la llengua i és que és pràcticament impossible trobar res en català a l'organització, llavors es don l'estrany cas que sents al public i als participants, parlant en català, i l'organització en canvi seguix apostant només pel castellà com a única llengua del campionat. Malament!!!

P.D.: Respecte a la polèmica sobre el campionat de Sitges, dir que el grup De Vertigo que, tot i clavar-ho a Cornellà no han aconseguit estar entre els tres primers de la categoria professional a la que competien, demostrant que amb un jurat imparcial i objectiu no ho tenen tan fàcil.

MOLT BON PAPER DELS GRUPS ROSINCS AL CAMPIONAT DE HIP HOP SITGES'09 (Crònica d'un "tongo" anunciat).

Step By Step

El passat cap de setmana es perpetrava a Sitges el campionat de Hip Hop organitzat pel club New S-Tudio de Sant Adrià del Besòs (o agregats que pel cas és el mateix).
Els grups del GimRos de Roses van quedar molt ben classificats, així els ballarins de Zona 8 van quedar tercers, el premiat CK Group també en tercer lloc en aquest cas de la categoria absoluta i els mitjans (d'edat) Step By Step van acabar classificats en un molt honrós cinquè lloc de la categoria absoluta.

Nosaltres vàrem arribar tard, com sempre, tot i així vam pagar els quinze euros d'entrada, com les més de mil persones que ens vàrem congregar a l'auditori de l'hotel Melià de Sitges.
Eduardo, el presentador de la competició amb la seva agudíssima veu, juntament amb l'organitzador del concurs, ens van estar matxacant moltes vegades explicant-nos que el jurat l'havien triat pensant que fos el més neutral possible, no cal, ja ho suposem (digues-me innocent) i que no tenien cap relació amb ells.

El primer premi i viatge a Las Vegas d'absoluta i de junior s'ho va endur els grups organitzadors (d'acord, potser aquests grups no ho organitzaven, però, si, els agregats en forma de familiars) De Vértigo i SuperNenas.

Al mateix moment del lliurament dels premis ja es sentien els primers crits de "tongo, tongo" entre el public.I aquí va arribar el caos, per molt que els organitzadors i el jurat volien donar lliçons de civisme esbroncant als pares i mares, no se n'adonaven que qui estava muntant el sidral eren els propis ballarins, farts de la farsa que allà havien presenciat.
Després al vestíbul de l'auditori els ballarins a l'uníson cridaven consignes del tipus... "manos arriba esto es un atraco" o "el año que viene no volvemos"...

Després la gresca es va traslladar dins l'auditori...

EL TONGO:

De vegades per arreglar un resultat no cal manar als jutges exactament que han de votar, també es pot fer d'altres formes, orientant, aconsellant, atabalant...
Moltes vegades ens van dir durant el campionat, que, per evitar susceptibilitats ,s'havien adreçat a jurats que no tinguessin rel·lació amb els organitzadors ¿perqué ho van repetir tant? doncs perqué no era veritat.
Exemples:
El cap dels jurats, un italià anomenat Cuzio, te penjat al seu MySpace des de fa més d'un any un video amb una actuació del grup organitzador, tot i no haver estat penjat per ell, és evident que sabia qui era el grup.
Un altre jurat, també italiana, Margherita Vasselli, va ser cap de jurats l'any anterior al mateix campionat i també els va jutjar al campionat de Las Vegas del 2008.
En Bobby Newberry que era un altre dels jurats també el van contractar per fer dos dies de masterclass, els seus bons i merescuts calés s'endurà, com per mossegar la mà de l'amo.
Queda clar doncs, que si hi havia un tracte anterior al campionat i que els jurats (o almenys una part) sabien qui era De Vértigo.

El dia abans al campionat hi va haver una sessió "prejudjing", que tot i que no és nou, als campionats de hip hop que es fan a Catalunya no es habitual, de fet, no en conec cap que en faci.
La sessió "prejudjing" consisteix en un passi privat davant dels jutges per a que ajudin als coreògrafs i ballarins a millorar. El problema es que la gent que està lluny d'on es fa aquesta sessió no hi poden anar i automàticament queden en inferioritat de condicions.
Aquesta sessió es va celebrar a Sant Adrià del Besòs, ciutat on tenen l'estudi els grups guanyadors.
D'aquesta forma els jutges ja els hi va quedar ben clar qui eren els equips que havien de guanyar.

Sens dubte una llàstima, perquè l'actuació d'aquests grups que van guanyar és molt bona i es nota que hi ha molta feina i il·lusions al darrere, que van quedar eclipsades per la moguda, però, també els altres participants s'hi deixen la pell i no es mereixen manipulacions d'aquests tipus.
El que està clar: Aquest any els hi hem pagat nosaltres el viatge a Las Vegas per a que tornin a fer el préssec com van fer l'any passat, però, al 2010, crec que s'ho hauran de pagar ells, perquè molts (tots) els grups que van participar s'ho pensaran molt abans de tornar-hi.

La moguda a arribat a extrems sorprenents, des de no permetre comentar al Fotolog del grup o la creació d'un Facebook.

Ja hem anat a uns quants campionats i puc assegurar que la revolució que es va viure a Sitges no ho havia vist mai. Increïble.

Canviant una mica de tema: ¿Perquè els esdeveniments de Hip Hop, sobretot a Barcelona, son exclusivament en castellà? ¿No hi ha presentadors que parlin mínimament el català?

M'agrada EMPURIABRAVA! 1

Panoràmica des dels edificis del Delta Muga, les típiques cases empuriabravenques i La Muga en primer terme, darrere Castelló d'Empúries i cap al fons les les muntanyes de l'Albera i El Canigó nevades.

PATRIOTISME I DIGNITAT: CATALUNYA NO MEREIX MENYS (Joan Carretero)

Aquest article publicat a l'Avui l'hi ha costat a en Carretero la suspensió provisional de militància a ERC. Tot i que crec que el tornaran a readmetre, caldrà veure si en Carretero ho accepta. Personalment estic d'acord en quasi tot, però on més coincideixo es en el penúltim paràgraf sobre l'ètica que ha de manar a l'independentisme, no pot ser que un president de Diputació el primer que faci quan pren possessió del càrrec sigui apujar-se el sou un 42% (Enric Vilert, Diputació de Girona, any 2007, 98.000€ bruts anyals per catorze pagues), o "tunejar" cotxes ja de per sé força "tunejats", etc...

PATRIOTISME I DIGNITAT

A mitjan mes de març, el govern espanyol acordava amb l’andalús liquidar el conegut com a deute històric –un concepte esotèric que els dos governs van acordar que pujava a més de 1.200 milions d’euros– de l’Estat amb Andalusia, tot complint escrupolosament el termini que fixa l’Estatut andalús. Es veu que de terminis n’hi ha que sí que són d’obligat compliment!

Des d’aleshores, en qüestió de setmanes, el govern de l’Estat ha decidit avalar amb 9.000 milions d’euros una caixa d’estalvis en situació compromesa, presidida per un veterà dirigent regional del PSOE i, en funció dels acords de la cimera del G-20, augmentar l’aportació espanyola a l’FMI en 4.000 milions. Queda clar que la crisi només serveix d’excusa per no millorar el finançament de Catalunya...

Mentrestant, l’executiu espanyol posava damunt la taula de Catalunya una quantitat de diners que no suposaria cap augment de recursos real, sinó que, segons dades del departament d’Economia i Finances, cobriria poc més de la tercera part de la disminució d’ingressos que la Generalitat va patir l’any 2008 a causa de la crisi. Una burla, en poques paraules.Per un altre costat, quan fa prop de tres anys de l’aprovació de l’Estatut, no s’han traspassat ni les Rodalies de Renfe, ni l’aeroport del Prat, ni els de Reus i Girona, ni tan sols serveis que el Tribunal Constitucional fa anys que va decidir que són competència de Catalunya, com les beques universitàries.

A les portes –se suposa, perquè ja fa mesos que esperem– del desenllaç de la negociació del nou sistema de finançament i de la sentència del TC sobre l’Estatut, tots dos carregats de mals presagis, la situació política a Catalunya és desoladora. Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció.

El catalanisme, davant el poc entusiasme que desperta en els seus rengles l’actuació dels partits que haurien d’ocupar aquest espai, tendeix a organitzar-se’n al marge, mitjançant plataformes i entitats que aprofiten les facilitats que, per a la difusió dels seus missatges, ofereixen les noves tecnologies de la comunicació. L’èxit de la manifestació independentista de Brussel·les del 7 de març és una demostració de la capacitat de mobilització d’aquest nou sobiranisme transversal. Ara bé, tot i valorant de manera molt favorable la tasca patriòtica d’aquestes entitats, cal que els seus objectius siguin inequívocament assumits pels partits.

L’Estatut amputat a Madrid no ens ha aportat ni reconeixement nacional, ni increment de les competències, ni millor finançament –i això, abans de la previsible nova retallada a mans del TC–. La constatació d’aquest fracàs ens ha de portar a superar, d’una vegada per totes, les estratègies del peix al cove, de la reclamació de la lectura generosa i de la relectura dels textos legals, de l’estació federal cap a la qual transitaríem junts els independentistes catalans i els progressistes espanyols, del patriotisme social i la pluja fina.

Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer. I no podran dir que el catalanisme no ha intentat regenerar Espanya per fer-hi viable l’encaix de Catalunya. Ja fa bastant més d’un segle que ho prova. La nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. Aquesta és una evidència que, segons diversos estudis, cada cop més catalans comparteixen.

El sobiranisme i l’independentisme, i els partits que se’n reclamen, han d’interioritzar un nou paradigma en les seves relacions amb l’Estat. No és missió del catalanisme vetllar per l’estabilitat dels governs espanyols de torn, a canvi de quatre concessions menors. No són els partits catalans els que han de suplicar que el partit del govern de l’Estat els tingui en compte. Són aquests governs, quan estan en minoria, que han de maldar per aconseguir els vots dels partits sobiranistes. I aquests només poden donar-los-els a canvi de millores substancials en l’autogovern i el reconeixement nacional de Catalunya: finançament digne, grans infraestructures, seleccions esportives, participació efectiva en organitzacions internacionals, organització territorial pròpia, restricció del concepte de llei estatal de bases i ampliació del de competència exclusiva de la Generalitat, respecte escrupolós a la utilització del català com a llengua vehicular en tots els àmbits... Sense compromisos en aquesta línia, i d’acord amb la proposta formulada per Heribert Barrera, els parlamentaris catalanistes a les Corts espanyoles no haurien de donar suport a cap iniciativa de cap govern.

Demanar això a qualsevol govern espanyol és demanar molt, ho sé. Però les diverses estratègies basades en el pactisme i la implicació en la governabilitat de l’Estat han portat el nostre país a l’atzucac en què es troba. Catalunya ha d’utilitzar la força política que tingui a Madrid pensant només en els seus interessos nacionals.

Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació. Discrepo cordialment dels que defensen que el referèndum s’ha de convocar des de l’actual legalitat vigent, ja que la seva convocatòria dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina. La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual.

Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit.

L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics. L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable.

El programa polític que he intentat esbossar es basa en els dos valors que donen títol a aquest article: patriotisme i dignitat. Patriotisme per posar l’interès nacional de Catalunya per davant de qualsevol altra consideració, de qualsevol altre interès particular, per legítim que pugui ser. Dignitat per no tolerar cap humiliació a la nostra nació, ni que només sigui per honorar els qui ens van precedir en la lluita per la llibertat de la pàtria, fins l’extrem que alguns hi van deixar la vida. Patriotisme i dignitat: Catalunya no mereix menys.

FONT: reagrupament.cat

Diari AVUI. Dissabte, 18 d'abril de 2009 (pàgina 6)

DEFENSEM EL TREN, ATUREM LA MAT, SALVEM L’EMPORDÀ (2a, part: El vídeo).

Vídeo explicatiu de les nombroses barbaritats que des de Figueres, Barcelona i Madrid es vol perpetrar al nostre estimat Empordà.

El vídeo no mostra totes les infraestructures previstes a les rodalies de Figueres perquè no haurien cabut, però, si que mostra la nova barrabassada, els molins d'energia eòlica de 180 metres d'alçada, una alçada equivalent a la d'un edifici de més de cinquanta plantes.